La temporada de Llarga Distància a casa nostra s'estrenava amb la disputa de l'IRONCAT (l'Ampolla). La prova que arribava a la seva X edició, va acabar amb 233 FINISHERS. L'Aleix Roqué hi prenia part i va acabar amb un gran resultat essent el seu 2n. IRONMAN. El dia va acompanyar amb poc vent i una temperatura bona sobretot a les últimes hores de la prova on habitualment les altes temperatures fan que sendureixi molt! Felicitats campió! Quan sento distancia IRONMAN..Per mi afrontar un repte d'aquest tipus, significa moltes coses. Des de il.lusió, constància, sacrifici, nervis, dubtes, esforç, etc. i podria seguir aixi molta estona. Però aquestes coses són les que m'atrapen, em fan sentir viu a la vida i em fan presoner de la distància. Per mi a estat el segon Ironman,i per afrontar-lo vaig decidir confiar amb una persona que em marques una linía a seguir, unes pautes, ja que jo sempre he anat una mica am els ulls tancats. Han sigut 5mesos de treball, amb dies bons i altres no tan bons, però com sempre, els he afrontat am molta il.lusió. I al final tots sabem que la feina ben feta dona els seus fruits. Per això, vull donar les gràcies en Jordi checa per tot, i només em queda dir: FINS EL PROXIM REPTE!! Gràcies!! Aleix Roqué L'Aleix és un exemple més de superació al dia a dia. És dur, molt dur preparar un repte així i compaginar-ho amb la vida personal, professional, social... però estem fets d'aquesta pasta que ningú ens pot deslliurar. Som feliços! Salut i constància, Jordi Checa
0 Comments
Boxes 7.30h Espectacular!
Primera cita triatlètica de la temporada per part meva i molts companys i esportistes que entreno. Entre d'altres, l'Erik Merino, Carlos Carrasco, Nico Gálvez, David Montañez i 4 valents del CAT, com anomenem “senglanots”, quina finura tu… alguns divendres, d’altres dissabte, varem fer camí cap a la Saloufest! Algú demanava què era… i molt fácil de dir, una festeta triatlètica a lo “guirilandia”. Fora bromes, vam anar a córrer l’Extreme Man Triathlon, triatló de mitja distància: 1.9km swim + 90km bike + 21.1km run = 113km. El cap de setmana es presentava amb caloreta, la primera de l’any i amb gran ambient i tripostureo tal com venen essent les últimes fornades de triatletes que “ens agrada anar des de: la visera 2 dies abans de la prova per fotre la migdiada fins hi tot, i fins a les compressives per anar a comprar el pa, no fós cas que pujessin els bessons; ah, i els cordons de colors de conjunt amb el kinesiotaping”. N’hi ha per tant? Doncs si, només cal anar a un triatló… si a sobre és franquícia IM, Extreme Man, Challenge… que si la pulsera, adhesius… i l’últim, la calcamania perfecte perquè no es perdi ningú! Brutal! Dissabte, ens fitxem a l’expo: Jordi Rosell, Jordi Martínez, Jordi Cutrina i jo, en Jordi Checa. La cosa anava de Jordi’s! La resta ja ho tenia tot al seu lloc. Check-in a l’hotel o autocaravana… 4xerradetes i saludar el personal, que no serà poc… com que conec a poca gent… no acabo mai més! Postureo que no en falti i a sopar que a les 4.50h de peu i a carregar els dipòsits de gasolina i bona hidratació que la jornada s’esperava llargueta. 6.30h entrenem als boxes i a les 7.30h, 3 pistoletassus-trabucassus a lo Kona (Hawaïi) i primera sortida. Sortides de 400 triatletes, fins a 3, total uns 1300m fieres. Jordi Checa, Gil y Jordi Martinez. Finish Line L’aigüeta estava al punt, fresqueta i saladeta. Recorregut en forma de reseguir una L i més llarga, uns 2000m. En Rosell surt a la tercera sortida i la resta a la primera. Cadascú es posa a lloc i els primers escapats ja no se’ls veu a la primera boia… Calma que això és llarg penso, els metres passen ràpids si a sobre vas a peus d’algú, preneu nota (molt recomanable), si són bons és clar! Últim gir i ja ens dirigim cap a la sortida entre 2 boies gegants perquè ningú es perdi. La platja de Salou és molt plana i vam haver de córrer/saltar uns 30m tant alhora d’entrar com de surtir per tocar terra i poder nedar. Transició ràpida, m’agrada fer-les per feina perquè sempre rasques segons de profit. Em varen cantar el 20 i escaitx de posició i veig 29’ al crono, i penso que vaig bé... bici i gas! Per darrere en J.Martínez i Cutrina i més tard Rosell amb la seva sortida… Sortim dels carrers de Salou i la resta de “Saloufesterus” encara estant comentant l’última jugada abans d’anar a dormir entre riures… nosaltres vam fer més bondat!! El vent comença a picar de cara fins arribar el primer portet, deu n’hi do (Coll d’Alforja, km 32). Triatletes acoplats que em passen ràpid, “com pedala la penya” penso, tela marinera! Els km passen i s’ha de menjar, beure i guardar piles… recorregut molt variat, pla, ondulat, ports, baixades revirades… no podies despistar-te! Arribem a Riudecanyes amb un paisatge fantàstic, l’embassament, curves sinuoses i trams plans a favor per rodar i rodar. En Martínez remunta posicions a marxes forçades i en Cutrina i en Rosell també, jo vaig perdent-ne com sol ser habitualment. Al nedar força bé, molts triatletes bon ciclistes passen i com tots, amb el pas dels km ens posem el lloc que ens toca. Tornem a Salou després dels 90km clavats i 1170m+ de desnivell, res de pla. El dia acompanya: sol, terrassetes, tiretes i bon ambient. Les nostres ens animen i sempre ens treuen algun somriure més, la fatiga es comença acusar però així és la mitja i la llarga distància… hores fotent-li candela al cos! Últims km aixecant l’accelerador per arribar amb les cames més “tobes”, T2 i només 21.097m per davant. Pim, pam!! Mantenim posicions tots. L'Erik Merino va sobre el Top10 i amb una gambada boníssima, jove promesa al qual entreno i molt futur per davant li depara. David Montañez em porta uns 10' d'avantatge, m'havia passat sobre el km 10 en bicicleta. La resta estan enrere cadascun fent la seva carrereta. El tram a peu eren 2 voltes de 10,5km, amb uns 100m+ per volta. Temperatura de 24º i força humitat. Surto jo al capdavant dels 4, però sabia que el J.Martinez s’hauria apropat a la bici, però no, vam clavar els parcials. Ens creuem amb en J.Cutrina i ens animem, jo sobre el km 8 i ell sobre el km 3. El km 10 ens creuem amb en J.Martínez i ja m’havia retallat un 2’. Passen els km i altres triatletes del capdavant passen tots rondant els 3’50”/km o per sota, brutal. El líder F.Van Lierde em passa el km 14 com un “tiro”, i amb un triatleta diem, “d’on ha sortit aquest”, en fi… 100m i el perdem de vista ja… d’un altra galàxia! La meta s’acosta i les forces són poques, però la satisfacció i l’adrenalina ja està circulant a tota velocitat per les venes perquè l’objectiu dels CAT’s està gairebé assolit. Al km 20, en Martinez m’atrapa i que fresc que anava el “paio”, recital a la carrera a peu que fa… li dic si entrem junts a meta o no, i com a gran amic i triatleta em diu que si. La festa està assegurada i entrem a meta els 3, nosaltres 2 i el seu fill. Gran moment d’emoció! En J.Cutrina arribava amb un bon somriure i satisfet també i en J.Rosell que s’estrenava a la distància i tot hi haver patit una lesió durant aquest hivern i primavera també creua la esperada línia de meta amb un gran somriure! Si senyor nanus, una altra al sac i ben lligat, FELICITATS! -- Primera cita triatlética de la temporada por mi parte y muchos compañeros y deportistas que entreno. Entre otros: l'Erik Merino, Carlos Carrasco, Nico Gálvez, David Montañez i 4 valientes del CAT, como llamamos "senglanots", qué finura tu... algunos viernes, otros sábado, hicimos camino hacia la Saloufest! Alguien pedía que era... y muy fácil de decir, una fiestecita triatlètica a lo "guirilandia". Fuera bromas, fuimos a correr el Extreme Man Triathlon, triatlón de media distancia: 1.9km swim + 90km bike + 21.1km run = 113km. El fin de semana se presentaba con calorcito, la primera del año y con gran ambiente y tripostureo tal como vienen siendo las últimas hornadas de triatletas que "nos gusta ir desde: la visera 2 días antes de la prueba para la siesta si cabe, hasta las compresivas para ir a comprar el pan, no fuera caso que subieran los gemelos; ah, y los cordones de colores a juego con el kinesiotaping ". ¿Hay para tanto? Pues sí, sólo hay que ir a un triatlón ... si encima es franquicia IM, Extreme Man, Challenge ... que si la pulsera, adhesivos ... y el último, la calcamania perfecto para que no se pierda nadie! Brutal! Sábado, check-in en la expo: Jordi Rosell, Jordi Martínez, Jordi Cutrina y yo, Jordi Checa. La cosa iba de Jordi's! El resto de la cuadrilla ya lo tenía todo a su sitio. Check-in en el hotel o autocaravana ... 4 charlitas y saludar al personal, que no será poco ... como conozco a poca gente ... no acabo nunca más! Postureo que no falte y a cenar que a las 4.50h de pie ya para cargar los depósitos de gasolina y buena hidratación que la jornada se esperaba larguita. 6.30h entramos a los boxes y a las 7.30h, 3 pistoletazos-trabucazos a lo Kona (Hawaii) y primera salida. Salidas de 400 triatletas, hasta 3, total unos 1300m fieras. El agua estaba a punto, fresquita y algo salada. Recorrido en forma de recorrer una L e más larga, unos 2000m. En Rosell sale en la tercera salida e el resto a la primera. Cada uno se pone en su sitio y los primeros escapados ya no se les ve en la primera boya... Calma "que esto es largo", los metros pasan rápidos si encima vas a pies de alguien, tomar nota (recomendable), si son buenos claro! Último giro y ya nos dirigimos hacia la salida entre 2 boyas gigantes para que nadie se pierde. La playa de Salou es muy poco profunda y tuvimos que correr/saltar unos 30m tanto antes de entrar como de salir para tocar tierra y poder nadar. Transición rápida, me gusta hacerlas alegres porque siempre rascas segundos de provecho. Me cantaron el 20 y poco más de posición y veo 29' al crono, y pienso que voy bien ... bici y gas! Por detrás en J.Martínez y Cutrina y más tarde Rosell con su salida... Salimos de las calles de Salou y el resto de "Saloufesterus" aún estando comentando la última jugada antes de ir a dormir entre risas... nosotros hicimos más bondad! El viento empieza a picar de cara hasta llegar el primero puertecito, no está mal (Coll de Alforja, km 32). Triatletas acoplados que me pasan rápido, "como pedalea la peña" pienso, tela marinera! Los km pasan y se debe comer, beber y guardar pilas... recorrido muy variado, llano, ondulado, puertos, bajadas reviradas ... no podías despistarte! Llegamos a Riudecanyes con un paisaje fantástico, el embalse, curvas sinuosas y tramos planos a favor para rodar y rodar. En Martínez remonta posiciones a marchas forzadas y en Cutrina y en Rosell también, yo perdiendo como suele ser habitual. Al nadar bastante bien, muchos triatletas buen ciclistas pasan y como todos, con el paso de los km nos ponemos el sitio que nos toca. Volvemos a Salou tras los 90km clavados y 1170m + de desnivel, nada de plano. El día acompaña: sol, terracitas, tiritas y buen ambiente. Nuestras nos animan y siempre nos sacan alguna sonrisa más, la fatiga se empieza acusar pero así es la media y la larga distancia ... horas metiendole candela al cuerpo! Últimos km levantando el acelerador para llegar con las piernas más "blandas", T2 y sólo 21.097m por delante. Pim, pam! Mantenemos posiciones todos. Erik Merino le veo sobre el Top10 y con una zancada buenísima, joven promesa al caul entreno y mucho futuro por delante tiene. David Montañez me lleva unos 10' de ventaja, ya me pasó sobre el km 20 en bicicleta. El resto están atras cada uno haciendo su carrerita. El tramo a pie eran 2 vueltas de 10,5 km, con unos 100m + por vuelta. Temperatura de 24 º y bastante humedad. Salgo yo a la cabeza de los 4, pero sabía que el J.Martínez habría aproximado a la bici, pero no, clavamos los parciales. Nos cruzamos con en J.Cutrina y nos animamos yo acerca del Km. 8 y él sobre el km 3. El km 10 nos cruzamos con J.Martínez y ya me había recortado unos 2'. Pasan los km y otros triatletas de cabeza pasan todos rondando los 3'50 "/ km o por debajo, brutal. El líder F.Van Lierde me pasa el km 14 como un "tiro", y con un triatleta decimos, "de donde ha salido este", en fin ... 100m y lo perdemos de vista ya... de otra galaxia! La meta se acerca y las fuerzas son pocas, pero la satisfacción y la adrenalina ya está circulando a toda velocidad por las venas porque el objetivo CAT's está casi alcanzado. En el km 20, en Martinez me atrapa y que fresco que iba el "tipo", recital en la carrera a pie que se ha marcado ... le digo si entramos juntos a meta o no, y como gran amigo y triatleta me dice que si. La fiesta está asegurada y entramos en meta los 3, nosotros 2 y su hijo. Gran momento de emoción! J.Cutrina llegaba con una buena sonrisa y satisfecho también y en J.Rosell que se estrenaba en la distancia y a pesar de haber sufrido una lesión durante este invierno y primavera también cruza la esperada línea de meta con una gran sonrisa! Sí señor "nanus", otra en el saco y bien atado, FELICIDADES! Seguiremos currando que más triatlón nos espera pronto! Classificación: 9. ERIK MERINO 4h36' (2º. sub23) 53. DAVID MONTAÑEZ 4h56' 113. JORDI CHECA 5h08’ 114. JORDI MARTINEZ 5h08’ 314. JORDI CUTRINA 5h34’ 721. CARLOS CARRASCO 6h21' (lesión previa) 759. NICO GALVEZ 6h23' 774. JORDI ROSELL 6h25’57 (lesión previa) Clasificaciones Extrem Man Triathlon Salou 2013 http://www.cronochip.com/inscripciones/clasifications/general/competition:446 Saludos y constancia, Jordi Checa La "caminada" a peu més emblemàtica per recórrer els paisatges del Bisaura i la Vall del Ges, ha tornat a ser un espectacle d'esforç, duresa, nivell i bon ambient. Els Matxos, com cada any treuen de polleguera trail runners que t'han els agrada pujar, baixar, tornar pujar, tornar baixar... i costejar pels principals cims de la nostra zona: Bellmunt, Puigsacalm i Cabrera. 63km i 3725m+. La caminada és puntuable per la Copa Catalana de Marxes de Resistència i ofereix 4 possibles recorreguts amb menys km i desnivell. Els dos atletes que van prendre la sortida i van obtenir un gran resultat, fan ressò de la prova amb la seva crònica. Gil Casas 7h26' i Oscar Prera 9h22. Felicitats a tots els Matxos/es que vareu prendre la sortida! Sona el despertador a les 5 del matí, és l’hora de la veritat. L’objectiu principal d’aquest principi d’any, els Matxos. L’afronto amb molt d’optimisme gràcies als bons resultats anteriors. La idea és fer-la amb 8 hores tot i que acabar una cursa així ja hauria de ser un bon resultat. Com anaven anunciant durant la setmana, seria un dia assolellat però fresc, per mi ideal perquè no suporto tan bé la calor com el fred. A les 6 del matí el termòmetre marcava 0 graus, perfecte per sortir sense motxilla. En quant a roba, opto per posar-me una samarreta tèrmica a sota i el paravent. Donen la sortida i ara si que comença tot. És moment de fer servir el cap perquè com passa sempre, la gent surt massa ràpid i això llavors passa factura. Vaig amb en David Sala, amic i company d’entrenaments, amb qui compartiré tots els metres de la cursa. Portem el mateix ritme i crec que un per l’altre ens ajuda, ja sigui a estirar, o a frenar també...També ens acompanya en Marc Reniu que si no fos perquè arribava tocat també ens hauria donat guerra. Els primers cinc quilòmetres són molt rodadors, amb alguna rampa però ho fem tot corrent fins a arribar al primer control, als peus de Bellmunt. Primera pujada del dia, ens l’agafem amb calma però a ritme. Aquest any han variat una part de la pujada, tot sigui per pujar encara més directe...seguim per l’espectacular carena anomenada Serragrenyada que tan ens agrada i més veient la sortida del sol. Amb una hora i quart arribem al control de Bellmunt. Un quart d’hora més ràpid de lo que havíem previst. Estem anant ràpid i esperem que això no ens passi factura. La baixada ens l’agafem amb calma. Ens passen tres o quatre corredors però no ens preocupa en absolut, queda tota la cursa encara i tot just ara les cames comencen a anar fines. Disfrutem de la baixada i de l’entorn. Estem rodant ràpid perquè arribem al Coll de Sant Bartomeu a les 9. Si seguim així passarem pel Puigsacalm amb poc menys de 3 hores que era l’objectiu que teníem pensat i així és, després de fer les rampes dures arribem a dalt amb 2 hores 57 minuts. De moment les coses van bé i això ens motiva encara més. Toca baixar. I sobretot aquesta vegada amb cap perquè la baixada pel Tossell és perillosa tot i que aquest any no està plena de fang i és més practicable. Per sort cap incident i disfrutant com canalla allà penjats a les cordes. Passem pel coll de Bracons on bevem una mica d’aigua i continuem baixant a ritme fins al Prat de la Vola on ens espera l’assistència personal, la Cate. Allà em trec la tèrmica, deixo el paravent, bec una mica i canvio els gels i barretes buits per més de plens. “Una de les coses que també ens ha sortit bé ha set l’alimentació. Vam decidir que a cada pujada com Bellmunt, Puigsacalm, etc... pendriem un gel i als trams rodadors una barreta energètica i crec que l’estratègia va sortir molt bé” Següent objectiu, enfilar cap a Cabrera. Les cames ja no són les del principi, ni molt menys, però de moment segueixen responent molt bé. La fem gairebé tota trotant excepte l’últim tros i les escales. Allà em trobo uns amics animant i això encara fa que pujem més ràpid. Vull remarcar el gran ambient i la quantitat de gent animant, s’agraeix molt. Arribem a dalt a falta de cinc minuts per les 11 del matí, que era l’hora prevista de pas. Perfecte! Anem com volíem i de moment bastant sencers físicament i anímicament. A més, ens comenten que estem a la posició 13 o 14, que més volem! Uns metres de pla per gaudir de les vistes i avall un altre cop cap al Pla de la Vola on repetim assistència i comencem un tram de uns 5 quilometres molt rodadors. És el moment de començar a pensar en Collsaplana, aquella part de la cursa que tothom deixa de banda i llavors se’n penedeix. És una pujada curta de no més de 15 minuts però amb rampes molt dretes. Allà passem a 4 o 5 corredors però desconeixem si són de la cursa llarga o fan altres recorreguts. Ara si, comencem a veure ja que tenim bastant el peu al coll a la cursa i que si no passa alguna cosa seria, l’acabarem. Un cop a dalt planejem una mica per dins el bosc i fem la baixada que ens portarà a forat Micó. Creuem el riu i cap a Bellmunt altre vegada. Aquest cop però només pujarem fins al coll de Duec, sort! No entenc perquè però aquest últim tram des de Collsaplana fins al final vaig disfrutar molt, sense patir casi. Suposo que al veure que ja ho teníem bastant acabat anima i més veient que anavem molt més dora del previst. Al final 7h 26 minuts. Molt i molt contents pel temps. Val a dir que corríem a casa, que ens coneixíem gairebé cada metre del recorregut i això ajuda molt. Sincerament veia bastant possible no acabar perquè estàvem anant molt ràpid i possiblement el cos digués prou, però per sort va aguantar i ens va permetre acabar. Només afegir que en Marc va haver d’abandonar al Pla de la Vola per culpa de les molèsties als abductors que ja arrossegava abans de començar. Ànims crack! Acabada aquesta primera part de la temporada és l’hora de fer una reflexió de com han anat les coses. Penso que les claus han estat dues: Per començar el fet d’entrenar amb en Jordi Checa a estat fonamental. M’ha permès optimitzar molt més els entrenaments i el temps. Amb qüestió de pocs mesos he millorat molt i treballar amb ell dona molta confiança i fa que creguis en lo que estàs fent. Em marca uns entrenaments molt més específics i de qualitat que fins ara no havia fet. Abans sortia a córrer i ja està. Per altra banda “el coco”. Cada dia veig més i més clar que l’aspecte mental és molt important en una cursa. Saber planejar i enfocar una carrera pot fer canviar totalment el resultat. I ho vaig veure clarament a la Marató de Berga i sobretot als Cavall del Vent. A Berga anava tan bé físicament que baixant em vaig destrossar les cames en lloc de reservar-me i això va fer que ho passes molt malament. L’error va ser no córrer amb precaució. I després de 8h sota la pluja i el fred, als Cavalls vaig aprendre que mentre el cap estigui clar, el cos segueix a darrere sigui com sigui, però en el moment que el cap diu prou, malament... Realment és veritat lo que diuen, que s’aprèn més d’una derrota o un abandonament que no pas d’un dia on les coses surten bé. Gil Casas N'hi més n'hi menys que felicitar-te de nou per la perseverància que estàs duent a terme des de que treballem junts al teu dia a dia; i la satisfacció que sento quan un esportista com tu valora el dia a dia l'importància de treballar ordenat, amb una progressió però per damunt de tot disfrutar fent esport, competint o el què estem fent. Molt gas i a per la propera Gil!
Més info de la prova: http://www.centreexcursionistatorello.com/matxos_13/pelscaminsdelsmatxos.php Salut i constància, Jordi Checa TRIATHLON 90's El gran boom de l’esport està suposant un moviment social, cultural i econòmic molt bo, el podem definir: estratosfèric. La gran majoria de nosaltres amb més o menys experiència practiquem activitat física sigui a l’aire lliure, en un centre esportiu, en un col·lectiu… però quantes LESIONS hi ha avui dia? Moltes? Poques? Per què ens lesionem o ens acabem lesionant? En aquest post, com a professional de l’esport vull fer èmfasi al context de LESIÓ ESPORTIVA, IRREVERSIBLE, DANY CRÒNIC o fins hi tot mortal. Molts/es de nosaltres estem faltats d’informació i coneixença i tenim poca cura envers la nostra salut. Gairebé mai sabem aixecar l’accelerador i diu PROU, frena el “carro” i no entrenis o entrena diferent o no entrenis tant… com sempre m’aplico a mi i dic als meus esportistes, amics, coneguts… val més entrenar menys però millor, entrenar més NO és RENDIR més. Cada organisme fisiològicament està dotat d’uns pro i contres, i els hem de respectar sempre d’acord amb la teoria de l’entrenament i el benestar individual. Fractura stress TÍBIA Fa mesos que arrossegava microlesions a la zona tibial, peroné, inter-òssia, zona plantar… però tot i entrenar d’acord amb l’assimilació de la càrrega (experiència durant 14 anys en esports de resistència i 10 anys estudiant en l’àmbit de l’Educació Física), fent un bon treball compensatori de reforçament articular-muscular amb transferència directa al meu esport, la famosa “propiocepció”, acudir al nostre “mecànic” quan toca, (no quan el cos em diu ara si “trempat”), el fisioterapeuta i osteòpata (bàsic de forma continuada), portar una dieta equilibrada i sana d’acord amb les meves necessitats, tenir un material amb garanties òptimes, correcte ús, adequades a mi, bon estat i posicionament, la bicicleta per exemple (biomecànica), córrer amb una correcta mecànica dins l’anatomia de cadascú… no ha estat suficient per anul·lar aquestes “microlesions” que es poden acabar convertint en una lesió crònica; Què he fet? DISMINUÏR la càrrega sobretot de carrera a peu (setmana sense carrera a peu), córrer per herba, terra… terrenys tous i a ritme inferiors del què corria habitualment en un rodatge, i per descomptat oblidar-me del treball de qualitat de carrerra a peu i les “sèries” estrella que tant ens porten de cul… és a dir, reduint molts km setmanalment i mantenir la càrrega amb bicicleta i a la piscina i al gym (menys impacte), passar pel FISIO cada setmana i invertir en salut i NO LLENÇAR tantíssimes hores d’entrenament per complir un altre repte entre d’altres la vigent temporada. La vivència aportada, només és per expressar que val MOLT LA PENA vetllar pel nostre físic i la ment i deixar-nos ajudar per les mans d’un professional de l’ESPORT, però hem de ser-hi a temps. Contribuïnt a això, a l’inversió econòmica que fem tots en taxes sobrevalorades d’inscripció que arribem a pagar, l’esport i concretament la competició d’alguns esports, TRIATLÓ… s’ha convertit en elitista pur i dur, però si podem permetre’ns el luxe de pagar per una competició de mig dia, un dia… “x” Money, hauriem d’invertir en la nostra i única vida en salut, com: prova d’esforç, ecocardiograma… per descartar possibles transtorns cardíacs que a 180lpm. poden passar factura, seleccionar bé a on vull competir o anar fer la travessa “x”… vestir-me amb un material mínimamente ergonòmic, qualitat abans que quantitat de forma individualitzada, passar pel “mecànic”. Em deixo alguna cosa? El mètode ensaig-error NO és la forma més eficient per jugar a veure si em LESIONO o fins on arribo i/o em LESIONO. No cal lesionar-se per veure que aquell és el meu LÍMIT i moltes vegades posar la nostre salut en perill, al mateix temps que passar d’un extrem a l’altre sense coneixement d’on ens “embarquem” i sense conèixer el nostre cos lo suficient. LESIÓN "HOMBRO" NADADOR Podriem anomenar 1001 patologies, entre elles les més freqüents : tendinitis, fascitis plantar, "hombro" del nedador, síndrome de la cintilla iliotibial, periostitis, hèrnies discals, pinçament nervi ciátic… Bé, entrenem adequadament, adaptem la càrrega a cadascú, recorrem a professionals de l’esport/salut amb empatia suficiente, per proporcionar-nos el material i la posta apunt necessària però sobretot disfrutem cada dia fent esport&salut. ---- ¿POR QUÉ NOS LESIONAMOS? ¿MERECE LA PENA? El gran boom del deporte está suponiendo un movimiento social, cultural y económico muy bueno, lo podemos definir: estratosférico. La gran mayoría de nosotros con más o menos experiencia y de forma más contínua o menos, practicamos actividad física sea al aire libre, en un centro deportivo, en un colectivo ... pero cuántas LESIONES hay hoy en día? Muchas? Pocas? ¿Por qué nos lesionemos o nos terminamos lesionando? En este post, como profesional del deporte quiero hacer hincapié en el contexto de LESIÓN DEPORTIVA, IRREVERSIBLE, DAÑO CRÓNICO o incluso mortal. Muchos /as de nosotros estamos carentes de información y conocimiento y tenemos poco cuidado hacia nuestra salud. Casi nunca sabemos levantar el acelerador y dice BASTA, frena el "carro" y no entrenes o entrena diferente o no entrenes tanto ... como siempre me aplico a mí y digo a mis deportistas, amigos, conocidos ... vale entrenar menos pero mejor, entrenar más NO es RENDIR más. Cada organismo fisiológicamente está dotado de unos pro y contras, y los tenemos que respetar siempre de acuerdo con la teoría del entrenamiento y el bienestar individual. "Hace meses que arrastraba microlesiones en la zona tibial, peroné, inter-ósea, zona plantar ... pero aún entrenar de acuerdo con la asimilación de la carga (experiencia durante 14 años en deportes de resistencia y 10 años estudiando en el ámbito de la Educación Física), haciendo un buen trabajo compensatorio de refuerzo articular-muscular con transferencia directa a mi deporte a posteriori, la famosa "propiocepción", acudir a nuestro "mecánico" cuando toca, (no cuando el cuerpo me dice ahora si "campechano"), el fisioterapeuta y osteópata (básico de forma continuada), llevar una dieta equilibrada y sana de acuerdo con mis necesidades, tener un material con garantías óptimas, correcto uso, adecuado a mí, buen estado y posicionamiento, la bicicleta por ejemplo (biomecánica), correr con una correcta mecánica dentro la anatomía de cada uno... mejorarla! No ha sido suficiente para anular estas "microlesiones" que se pueden acabar convirtiéndose en una lesión crónica; ¿Qué he hecho? Disminuir la carga sobre todo de carrera a pie (semanas sin carrera a pie), corriendo por hierba, tierra ... terrenos blandos y a ritmo inferiores de lo que correría habitualmente en un rodaje, y por supuesto olvidarme del trabajo de calidad de carrerra a pie y las "series" estrella que tanto nos llevan de culo... es decir, reduciendo muchos kilómetros semanalmente y mantener la carga en bicicleta y en la piscina y al gym (menos impacto), pasar por FISIO cada semana e invertir en salud y NO TIRAR tantísimas horas de entrenamiento para dejar escapar otro reto entre otros la vigente temporada." La vivencia aportada, es sólo para expresar que vale MUCHO LA PENA velar por nuestro físico y la mente y dejarnos ayudar por las manos de un profesional de la DEPORTE, pero debemos estar a tiempo. Contribuyendo a ello, a la inversión económica que hacemos todos en tasas sobrevaloradas de inscripción que llegamos a pagar, el deporte y concretamente la competición de algunos deportes, TRIATLÓN... se ha convertido en elitista puro y duro, pero si podemos permitirnos el lujo de pagar por una competición de medio día, un día ... "x" money, deberíamos invertir en nuestra y única vida en salud, como: prueba de esfuerzo, ecocardiograma ... para descartar posibles trastornos cardíacos que a 180lpm o durmiendo, pueden pasar factura IRREVERSIBLE. Seleccionar bien a donde quiero competir o ir hacer la travesía "x" ... vestirme con un material mínimamente ergonómico, entrenar calidad antes que cantidad de forma individualizada de forma apropiada, pasar por el "mecánico"... ¿Me dejo algo? Podríamos llamar 1001 patologías, entre ellas las más frecuentes: tendinitis, fascitis plantar, hombro del nadador, síndrome de la cintilla iliotibial, periostitis, hernias discales, pinzamiento nervio ciático ... Bueno, entrenamos adecuadamente, adaptamos la carga a cada uno, recurrimos a profesionales del deporte / salud con empatía suficiente para proporcionarnos el material y la puesta a punto necesaria pero sobre todo disfrutamos cada día haciendo deporte & salud. Salud y constancia, Jordi Checa Marc Reynés. Copa Catalana Banyoles 2013 La temporada 2013 està més que 'encetada', tant en el panorama nacional com l'internacional, fa unes setmanes va començar la emblemàtica i innovadosa Andalucía Bike Race, on l'any passat hi vam vaig prendre part fent parella amb en Gerard Campdelacreu; seguia la Cape Epic (pendent a l'agenda per properes edicions). On el "team" masquebici www.masquebici.com hi varen ser, en Jordi i la resta de l'equip professional. La setmana Santa ha estat dura, intensa i gratificant. Marc Reynés i Eduard Abella han disputat la Volcatbtt, prova de 3 etapes concorreguts per les comarques del centre de Catalunya. Al mateix temps el team Bicis Esteve composat per l'Oriol Colomé i en Francesc Freixer van disputar la Volta Eivissa btt també de 3 etapes, on varen ser els virtuals CAMPIONS, xapeau parella. Cal recordar la participació i la 4a. posició final aconseguida en categoria mixte, de la parella de la Plana de Vic, Gerard Campdelacreu i Gemma Cabanas. Enhorabona! Ja hi tornem a ser una altra vegada i, aquest any, amb la novetat de tenir nou entrenador, en Jordi Checa Trabal. A principis de març vam començar a competir. La primera cursa va ser la Marató de l’ Anbaso, una carrera de 60 km i 1800 desnivell+, les sensacions van ser bastant bones anant de menys a més tot i havent fet una setmana amb bastanta càrrega. La setmana següent tocava copa catalana a Banyoles. Aquí si, que vam fer una setmana més suau, assimilant tots els entrenaments, les sensacions van ser espectaculars gaudint molt i veient que el cos responia perfecte i acabant molt content. Ara tocava unes setmanes d’ entrenament dur per preparar la Volcat, una carrera de 3 dies que és fa per setmana Santa, entremig de les setmanes també vam anar a l’ Open Provincial, on va ser una carrera amb molt problemes tant físics com mecànics. Volcat Etapa 1, 60km 1600+, IGUALADA - MANRESA Arribem a la 1ª etapa de la Volcat, divendres, a Igualada amb molta il·lusió, però amb la sensació de que alguna cosa no va bé, arranquem i ja vaig veure que les sensacions i les cames no eren bones, que hi farem …vaig pensar: “ avui tocarà patir de valent i treure forces d’on sigui”. Tot i això vaig fent quilòmetres i finalment arribo a Manresa bastant tocat anímicament però bastant bé físicament, esperant que el dia següent vagi millor. Volcat Etapa 2, 75km 2200+, MANRESA - CARDONA Em llevo, i de ganes ben poques i a sobre etapa reina ufff!!!!. Escalfant ja noto que les cames estant a tope i em motivo d’allò més, arranquem i veig que si que tinc bon ritme i intento regular el màxim ja que l’ etapa és molt llarga i queden moltes milles. Van caient els km i cada vegada vaig millor sembla que el meu cos i cap funcionant perfecte, arribo a Cardona donant-ho tot i acabant més que satisfet. Volcat Etapa 3, 36km i 1700+, SANT LLORENÇ DE MORUNYS Última etapa i per mi la més dura amb molt desnivell i unes pujades duríssimes. Comencem i la pujada posa a lloc a tothom, jo intento agafar ritme i amb cadència ja que les cames van justes, anem fent quilòmetres i a partir del km 24 el meu cos comença anar amb reserva i he d’aixecar el peu i pujar com puc. L’última pujada em passen varis corredors, jo no tinc més "gas", intento arribar a dalt i els últims quilòmetres són de baixada, i finalment arribem a meta, content de com ha anat. En general la Volcat d’aquest any ha anat molt bé, content perquè he tingut bones sensacions i bon ritmes, tret del primer dia, que vaig tenir un lapsus però això en el món de la competició ja se sap. http://www.volcatbtt.com/ Ara toca preparar les següents carreres amb el "míster" Checa, que tant acotem dia a dia l'entrenament. De segur que m'ajudara a preparar i m'acostarà a l’objectiu principal de l’any, que encara queden uns mesos, la TRANSALPINA. Marc Reynés Felicitats Marc, a seguir pedalant amb il·lusió! Salut i constància, Jordi Checa Seguimos con el domingo 17 de marzo del 2013, que gran día deportivo! Roberto G. Moreia, el más internacional de mis deportistas; seguía haciéndo camino hacía IMLanzarote, esta vez hize parón aprovechando su estancia laboral en Colombia, una "escapadita" como el llama al lado, 5horas de vuelo y a correr bajo un infernal caluroso día en la capital de Puerto Rico. A estas alturas de la temporada, con la preparacion de la misma apenas incipiente, el IM de Puerto Rico se antoja una prueba más complicada de lo que a priori supone un half. Y lo es por varios motivos, el primero y fundamental por las condiciones de la carrera, la parte de bici es muy tortuosa, con un asfalto en muchos tramos precario, donde la cabra sufre sobremanera y donde vi demasiados pinchazos y roturas...ademas el circuito transcurre paralelo al mar, con dos vueltas y media sobre el mismo y donde se levantó un viento que solo he visto en Lanzarote...si bien es verdad que oarece ser que no es lo habitual....por si fuese poco, apenas 90 minutos de comenzar diluvió sobre un tramo importante del circuito, apenas se podía ver delante del manillar y si bien fue apenas 5 minutos, dejó en recorrido lleno de charcos y aún más peligroso. El sector de natación transcurre en un área muy refugiada de las corrientes y con poca profundidad, lo que te asegura una cómoda brazada en temperaturas de 25 grados por lo que la organizacion prohibió el neopreno. El circuito formaba un rectangulo por lo cual solamente habia dos boyas de giro, pese a ello,y por la mania especialmente en el circuito americano, de salir por orden inverso de edad, se formaban muchos embudos en las mismas, perdiendo por mi parte un tiempo precioso en ambas al sacarme las gafas en sendas ocasiones las patadas y brazadas que la gente propinaba...para evitar más disgustos decidí nadar muy pegado a la línea de boyas aunque finalmente me salieron 2,2 kilometros (300 metros más) pero ya no queria pasar por más problemas. Los últimos 250 metros se realizan contra corriente porque sales de la protección del arrecife y fue la parte más divertida del sector. Una vez fuera, venia la primera complicación y diría que otra de las críticas mayores de esta prueba, una transición de cerca de 800 metros, con salida a la calle y subidas y bajadas de badenes y bordillos incluida... Un horror y un error para una prueba del circuito y clasificatoria para el Mundial de Las Vegas.... El sector de bici como he comentado era mucho más duro de lo que se preveía, y especialmente complicado se hizo el último tercio, con un viento de cara fortísimo que hizo que todos disminuyeran su media...el propio Tim O'Donnell ganador en las dos últimas ocasiones pudo dar fe de ello y le ví sufrir bastante en esa parte... Una vez dejada la bici, se venía encima la media maratón con un calor, eso sí ya lo sabíamos, increible y casi sin zonas de sombra...el hielo se terminó en los dos puestos finales de avituallamiento y he de decir que demasiado pronto, puesto que si yo llevaba apenas 4:15 de carrera, no quería ni pensar lo que les esperaba a los que iban por encima de las 6 horas...el circuirto de carrera discurre por una zona de travesía de unos 4 o 5 kilómetros camino al Viejo San Juan, con dos subidas moderadas...hasta que giras en la llamada "cuesta de las hamburguesas" que da la bienvenida a la parte antigua de la ciudad y wue la mayoria de los corredores la hacia andando...son apenas 100 metros pero con una pendiente cercana al 20%...una vez arriba el tramo era bastante fácil hasta llegar a la parte del conocido "Morro" donde empezaba un camino de paves que machacaba los pies y un descenso pronunciado (a la vuelta era una cuesta importante) hacia la parte inferior del fuerte...una vez abajo, habia que rodearlo por un camino muy estrecho en el que se cruzaban los corredores que iban y venian (el sector de carrera constaba de dos vueltas al circuito) y se mezclaban los que ya llevaban una vuelta hecha con los que aun les quedaban dos...y era un poco caótico...para darle más interés, en esa zona no corría nada de aire y el calor se hacía aún mayor...las caras de los runners lo decía todo...una vez llegado al final del fuerte habia que hacer el camino de vuelta y pensar en volver de nuevo hasta completar los dos giros reglamentarios...pese al importante desnivel del sector, habia tramos en los que se podía recuperar muy bien y apretar, en especial desde la salida por la cuesta de la hamburguesa hasta meta, ya que pese a que en dos partes la calle se empinaba, el inmenso público asistente te llevaba en volandas...para el público de Puerto Rico, un 10...habia gente que te ofrecia agua, te regaba con mangueras, te daban hielo....y todos animaban como si te conociesen de toda la vida...si alguna vez repito, será por la gente de la isla. Me gustaría volver a recordar que el triatlon es un deporte de tres modalidades, pese a que parece evidente cada vez veo mas triatletas que lo dan todo en la bici y despues hacen el sector de carrera andando practicamente...y perdiendo toda la ventaja y sobretodo no disutando de tan bonita prueba...sea la meta que se tenga, no hay que olvidar que el triatlon se puede perder nadando o en la bici, pero donde realmente se gana es en la carrera... Las caras de los finisher lo decian todo en meta, el calor y la dureza de la prueba fueron los protagonistas de una de las primeras pruebas de la temporada. Jordi, siempre desde el lado más humilde y sincero me ayuda en todo momento a base de detalles para optimizar mi preparación a diario. Gracias! Roberto G. Moreira (Triatleta/Ultratleta) Enhorabuena Roberto!
Salud y constancia, Jordi Checa El passat diumenge 17 de març, es va disputar la mítica i emblemàtica Marató de muntanya de la Vall del Gongost. En Gil Casas, autèntic trailrunner va brillar i progressant a marxes forçades a tot el què sigui competició a la natura. Després de l’última cursa dels Gitanos a Taradell venia amb molt bones sensacions, amb els deures fets. Una setmana entremig per adaptar la distància i a per la primera marató de muntanya de l’any. El dia s’aixecava amb una temperatura suau. El cel ennuvolat i amb la sensació que en qualsevol moment podia ploure. La opció de córrer amb samarreta tèrmica era la millor aposta i fins a l’últim moment vam estar temptejant de portar motxilla o no. Al final vam encertar en no agafar-la ja que els avituallament eren molt complerts. La intenció per aquesta cursa era portar un ritme de menys a més i així va ser, sortida ràpida però reservant cames en tot moment. M’acompanyava en David, company d’entrenaments. Crec que portar algú sempre ajuda, sobretot anímicament, i un per l’altre controles més els ritmes. Tan bon punt vam deixar Aiguafreda direcció al Montseny el grup va començar a enfilar-se combinant corriols i pista forestal. Ens trobàvem aproximadament per la posició 50 però això era lo de menys en aquell inici de cursa, ara tocava deixar passar els kilòmetres i anar agafant sensacions que venia el primer tram llarg de pujada. Arribem al Pla de la Rompuda (km11) amb poc més de una hora i quart i tot gaudint del paisatge i continuant reservant les cames que venia la baixada. L’experiència a la marató de Berga de l’any passat em va servir per saber que baixar molt ràpid no es la millor opció sobretot pels genolls. El descens va ser per un tram de pedra molt lliscant (per sort només va portar algun petit ensurt sense conseqüències). Alguns corredors ens van passar però no ens importava, nosaltres seguíem baixant tranquils fins a creuar el riu (km17), sinònim de "comença la pujada". Una pujada no molt llarga abans d’arribar al control de pas del Pla dels Llobins (km21). Dues hores vint minuts al pas per la mitja sumat al poc desgast que notava a les cames em van animar molt. De totes maneres ara venia el famós Purgatori i no era “plan” de ser-ne una víctima, per tant, vam seguir a bon ritme però sense passar-nos. Mica en mica anàvem passant algun corredor ja castigat pels kilòmetres i a poc tros de coronar el pla que portava al castell de Tagamanent vaig decidir que era el moment d’augmentar una mica el ritme, posar una marxa més. El pas pel castell (km28) el vaig fer amb 3:24 en la posició 23. Baixada bastant tècnica sumada al fang i la pluja van fer que disfrutés com un nen baixant per aquells corriols. Tot i anar trobant algun corredor, des del castell fins al final seria ja una cursa totalment en solitari, normal en posicions més avançades. Un altre punt clau en la cursa, el pas per l’autovia al poble de Tagamanent (km33). Mirant el perfil els dies abans, el tenia marcat com a important ja que aquest any encara no havia passat d’aquesta distància i no sabia com respondrien les cames. I realment va ser una sorpresa fruit de l’estratègia conservadora que portava fins aquell moment en la cursa. Començaven a estar cansades però ja tocava. Moment de creuar un riu més i començar a pujar per pista i corriols fins al Grau de les Avellaneres (km37) amb 4:32. Un paisatge molt bonic sobretot la part dels cingles de Berti. S’agraeix molt poder-te distreure amb paisatges així quan portes tanta estona corrent i necessites que passin els km i els minuts. Em trobava en la posició 17 després de passar a un corredor durant la pujada. Ja només quedava baixar un altre tram tècnic i enfangat i fer l’última pujada de la cursa. Suposo que estava arriscant una mica en la baixada però l’aposta va sortir bé perquè vaig passar un parell de corredors i sobretot, no vaig prendre mal. Era moment d’apretar tot el possible perquè només quedaven cinc kilòmetres. Pujada dura però curta, acompanyada d’un tram de carena molt maco abans d’arribar al Grau de Tresquarts amb poc més de cinc hores. Ara si que ja començava a estar bastant tocat físicament però content per com anaven les coses i amb només baixada per davant. Era el moment de deixar-se anar avall i esperar a passar per l’arc d’arribada tot saborejant els últims instants de la cursa i la bona feina feta. Per fi l’arribada. Al final en la posició 14 de més de 400 corredors de la marató amb un temps de 5h 23minuts. Molt i molt content. També per en David el meu companys que no va tardar gens en arribar. Gran cursa, recorregut espectacular que recomano a tots els amants de les curses de muntanya i una felicitació a l’organització perquè tot ha estat impecable fins a l’últim detall. Esperem repetir l’any vinent. Agrair la constància i comunicació amb en Jordi Checa, el meu entrenador, i sobretot veure que estic millorant sense adonar-me’n, disfrutant de la muntanya i d’aquest fantàstic esport, gràcies en part a ell. Gil Casas (Trailrunner) Més info de la Marató http://congost.livetrail.net/classement.php?course=marato Felicitats Gil, “carrerón” i direcció Trail "Matxos"! Salut i constància, Jordi Checa Marató Barcelona. Arribava el dia "D" i la hora "H", els atletes apunt d'alliberar endorfines a punta pala i els espectadors i un servidor amb ganes de vibrar per tots ells/es que han treballat de valent per estar present en aquest gran event esportiu. Aquesta era la meva tercera marató i com a molts corredors sempre volem millorar. Tampoc podem millorar sempre i a vegades podem fer curses sense la pressió del crono, però en aquesta marató tenia ganes de superar-me i baixar de les 3h. Després de molts entrenaments curts, llargs i sèries, he obtingut la recompensa 2:52:16 en la Marató de Barcelona 2013. He de confessar que fa un mes vaig tenir una baixada de forma, en l'argot del corredor "no tirava". Després d'una bona xerrada amb un gran entrenador, esportista i amic i després d'uns quants consells vaig recuperar forma. L'objectiu de la marató era fer la primera mitja marató en 1:26:00 i en la segona part intentar mantenir el ritme. He aconseguit fer la primera en 1:25:43 i la segona en 1:26:33. En general, les sensacions han sigut molt bones i a la segona part he pogut mantenir el ritme de la primera superant sense complicacions l'anomenat mur de la marató: el km 35. En definitiva, dia rodó ja que el meu germà Dani també la corria i ha fet un temps per emmarcar 2:47:22, felicitats nano. Gràcies Checa per tot. Ivàn Parés La jornada a Barcelona, va comptar amb altres esportistes que van posar-se a prova bàsicament per sumar competició i quilometratge previ Ironcat i Ironman Nize, ells són: Aleix Roqué (3h03') i Nico Gálvez (3h41'). Grans temps amb els volums que acumulen setmana a setmana. Felicitats a tots/es els que vareu prendre part als 42.195m! L'emoció continuava arreu del territori català i internacional. Duatló Olímpic Banyoles, participació de varis integrants del Club Atlètic Torelló, 7 en total, entre ells Jordi Cutrina segueix fent camí al Challenge-Vitoria del proper juliol, en Jordi venia d'una setmana carregat de km i un bon registre va obtnir al duatló; i l'Erik Merino, la jove promesa de Muntanyola (Osona), va aconseguir 3r. Sub23 i 9è. absolut. Remuntem a l'altre costat de l'oceà, es disputava l'IRONMAN 70.3 de San Juan (Puerto Rico), i com sempre el més internacional de tots; Roberto Gonzalez Moreira va donar un recital de perseverància i superació competint i acabant la competició a 35º amb 5h26'. La sorpresa me la va donar l'atleta de Sant Pere de Torelló Gil Casas. En Gil fidel a la muntanya sempre, va disputar la duríssimia marató a la Vall del Congost (Osona) obtenint el 14è. millor registre absolut. L'Oriol Colomé va brillar a la carrera V carrera hivernal de BTT (Cervera, Lleida) guanyant i en Marc Reynés i en Carlos Quintas van apretar les dents de valent a l'Open Barcelona de BTT. BRAVO A TOTS! Disfruteu competint però com li vaig recordar amb en Dani Parés, saborejar la victòria i l'orgull personal és per sempre, i aconseguir un èxit esportiu d'aquest magnitud costa moltíssim i requereix molt ESFORÇ i TREBALL constant durant mesos! Salut i constància, Jordi Checa -- Maratón Barcelona. Llegaba el día "D" y la hora "H", los atletas apunto de liberar endorfinas a "punta pala" y los espectadores y un servidor con ganas de vibrar por todos ellos/as que han trabajado duro para estar presente en este gran evento deportivo. "Esta era mi tercera maratón y como muchos corredores siempre queremos mejorar. Tampoco podemos mejorar siempre ya veces podemos hacer carreras sin la presión del crono, pero en esta maratón tenía ganas de superarme y bajar de las 3h. Después de muchos entrenamientos cortos, largos y series, he obtenido la recompensa 02:52:16 en la Maratón de Barcelona 2013. Debo confesar que hace un mes tuve una bajada de forma, en el argot del corredor "no tiraba". Después de una buena charla con un gran entrenador, deportista y amigo y después de unos cuantos consejos recuperé forma. El objetivo de la maratón era hacer la primera media maratón en 1:26:00 y en la segunda parte intentar mantener el ritmo. He conseguido hacer la primera en 1:25:43 y la segunda en 1:26:33. En general, las sensaciones han sido muy buenas y en la segunda parte he podido mantener el ritmo de la primera superando sin complicaciones el llamado muro de la maratón: el km 35. En definitiva, día redondo ya que mi hermano Dani también la corría y ha hecho un tiempo para enmarcar 02:47:22, felicidades nano. Gracias Checa por todo." Iván Parés La jornada en Barcelona, contó con otros deportistas que pusieron a prueba básicamente para sumar competición y kilometraje previo Ironcat y Ironman Nize, ellos son: Aleix Roqué (3h03') y Nico Gálvez (3h41'). Grandes tiempo con los volúmenes que acumulan semana a semana. Felicidades a todos /as los que estubieron a los 42.195m! La emoción continuaba a todo el territorio catalán e internacional. Duatlón Olímpico Banyoles, participación de varios integrantes del Club Atlético Torelló, 7 en total, entre ellos Jordi Cutrina sigue haciendo camino al Challenge-Vitoria del próximo julio, Jordi venía de una semana cargado de km y un buen registro obtuvo al duatlón, y Erik Merino, la joven promesa de Muntanyola (Osona), consiguió 3 º. Sub23 y 9. absoluto. Remontabámos al otro lado del océano, se disputaba el IRONMAN 70.3 de San Juan (Puerto Rico), y como siempre el más internacional de todos; Roberto Gonzalez Moreira dio un recital de perseverancia y superación compitiendo y terminando la competición a 35 º con 5h26'. La sorpresa me la dio el atleta de Sant Pere de Torelló Gil Casas. Gil fiel a la montaña siempre, disputó la durísima maratón en el Valle del Congost (Osona) obteniendo el 14 º. mejor registro absoluto. Oriol Colomé brilló en la V carrera invernal de MTB (Cervera, Lleida) ganando y Marc Reynés y Carlos Quintas apretaron los dientes duro en el Open Barcelona de BTT. BRAVO A TODOS! Disfrutad compitiendo pero como le recordé a Dani Parés, saborear la victoria y el orgullo personal es para siempre, y conseguir un éxito deportivo de este magnitud cuesta muchísimo y requiere mucho ESFUERZO y TRABAJO constante durant meses! Salud y constancia, Jordi Checa DISCIPLINA!
Una paraula “complicada”, al mateix temps fàcil de pronunciar-la, però més complexa d’executar-la a diari!! Cada dia ens llevem, ens proposem fer tasques ja siguin per obligació i rutinàries i d’altres que ens donen un al·licient. El dia té moltes hores i tenim temps per pensar, tornar a pensar i per tal de fer més amè i sobretot que aquestes 24 hores siguin productives cal ser ordenat i lo suficient disciplinat. A l’àera de l’esport, una part mês del pastís de la vida, quan tenim intenció de preparar quelcom que ens motiva, ens apassiona, ens desviu per allò al dia a dia... necessitem una injecció de confiança, seguretat, autoestima... i molts mots que no s’acabarien! Però un estar clar, hem de superar aquestes barreres horàries que la societat ens posa al davant o que ens posem per tal de fer camí cap em el sentit i direcció que volem fer girar el timó. El terme disciplina l’associo amb esperit de superació, esforç i ganes de lluitar per allò que ens proposem, sigui a curt o llarg termini. Hem de ser valents, forts, i lluitar per superar qualsevol obstacle que tenim el davant. L’esport cada dia m’ensenya que voler és poder, i si ens marquem una fita i lluitem per aconseguir-la, i a cada dia fem i aconseguim el “puzzle” de les obligacions i el mesclem amb els hobbies; acabarem fent mans i mànigues per aconseguir-ho, i serem tot uns campions! Això si, DISCIPLINA que no ens en falti! -- ¡DISCIPLINA! Una palabra "complicada", al mismo tiempo fácil de pronunciar, pero más compleja de ejecutar a diario. Cada día nos levantamos, nos proponemos realizar tareas ya sean por obligación y rutinarias y otras que nos dan un aliciente. El día tiene muchas horas y tenemos tiempo para pensar, volver a pensar y para hacer más ameno y sobre todo que estas 24 horas sean productivas hay que ser ordenado y lo suficiente disciplinado. En el área del deporte, una parte más del pastel de la vida, cuando tenemos intención de preparar algo que nos motiva, nos apasiona, nos desvive por lo el día a día ... necesitamos una inyección de confianza, seguridad, autoestima ... y muchas palabras que no se acabarían! Pero un estar claro, tenemos que superar estas barreras horarias que la sociedad nos pone delante o que nos pongamos para hacer camino hacia me el sentido y dirección que queremos hacer girar el timón. El término disciplina del asocio con espíritu de superación, esfuerzo y ganas de luchar por aquello que nos proponemos, sea a corto o largo plazo. Debemos ser valientes, fuertes, y luchar para superar cualquier obstáculo que tenemos el frente. El deporte cada día me enseña que querer es poder, y si nos marcamos un hito y luchamos por conseguirla, ya cada día hacemos y conseguimos el "puzzle" de las obligaciones y el mezclamos con los hobbies; acabaremos haciendo lo mangas para conseguirlo, y seremos todo unos campeones! Eso si, DISCIPLINA que no nos falte! Salud y constancia. Jordi Checa Entrenador Personal www.jordicheca.com Benvinguts a la meva nova web. Bienvenidos a mi nueva web. Hola món virtual, hola món 2.0, en definitiva: hola a tots i totes. Finalment ja està online la meva pàgina web professional amb la que pretenc tenir a internet un aparador de la meva feina i la meva activitat relacionada amb l'esport. A través d'ella, espero pogueu conèixer millor el que faig i que sigui a la vegada un mitjà de comunicació a través del qual tinguem un feedback entre nosaltres.
Destacar també el naixament d'aquest blog a través del que aniré publicant coses relacionades amb mi i amb l'esport. Espero que el que vagi escrivint sigui d'interés per vosaltres i que tots plegats poguem enriquir-nos. Benvinguts/es! -- Hola mundo virtual, hola mundo 2.0, en definitiva: hola a todos y todas. Finalmente ya está online mi página web profesional con la que pretendo construir en internet un escaparate de mi trabajo y de mi actividad relacionada con el deporte. A través de ella, espero podáis conocer mejor lo que hago y que sea a la vez un medio de comunicación a través del cual tengamos un feedback entre nosotros. Destacar también el nacimiento de este blog a través del qual iré publicando cosas relacionadas con mi y con el deporte. Espero que lo que vaya escribiendo sea de interés para vosotros y que juntos podamos enriquezernos Bienvenidos/as! |
El meu blogUna barreja d'opinió, crònica i literatura científica. Espero que t'aporti algun granet de sorra!! Xarxes socialsEntrades Blog
October 2023
Webs d'interÈsCol·laboradors |