L'art de relativitzar - El arte de relativizar

Fa pocs dies em va venir al cap aquest nom per definir el 2019 a nivell competitiu, i aquí va. Vaig encetar la temporada el 15 d'octubre de l'any passat. Un bagatge d'entrenament els primers nou mesos de l'any (2018) d'intensitat i poca quantitat (volum) i densitat (quantitat d'entrenaments setmanals i duresa) baixa, la prioritat d'entrenar era secundària; molts canvis i canvi de cicle esportiu post 2017.

La marató va sortir molt bé, 2h55'. www.jordicheca.com/blog/entrenament-creuat-treball-de-potencia-preparacio-marato-de-sevilla-2019
Tenia el cap 2h54', per 4" se'm va escapar, entrenant a meta donant-ho absolutament tot els últims metres de cursa, "esprintant que diguem" després de 42195m.

Seguia l'any amb una parada a nivell d'entrenament específic però amb altres adaptacions fisiològiques (si parlem de rendiment, lo què sempre em mou i intento aprendre per millorar optimitzant un dia a dia normal: treballar, estudiar, vida social i viure en parella). Vaig viatjar al Nepal a fer un trekking com a principal objectiu; era una altra excusa per veure món i experimentar en altitud. 12 dies de trekking a una mitjana de 4000m d'altitud, no havia estat mai més de 3 dies seguits en altitud superior als 2600-2800m. Adaptació correcta i recomanació a tothom anar als peus del sostre del món, l'Everest i el país en si, la seva generosa cultura.

14 setmanes d'entrenament de triatló específic després de 2 anys... l'Ironman de Cork a la vista amb moltíssim il·lusió i valorar on seria després d'un 2017 amb el millor rendiment fins el moment; no vaig entrenar 100% pur #swimbikerun però si integrat amb algun trail pel mig... (Matxos amb un amic, en Jordi) i algunes cicloturistes mítiques com el Tour de Flandes. Les primeres setmanes varen ser complexes, el triatló és un no parar de forma ordenada i òptima si volem realment rendir, sol·licita molt temps i sobretot paciència, molta paciència i saber autoanalitzar on som amb la càrrega del dia a dia acumulada i poca frescura per això cal creuar sensacions & rendiment del present amb dades objectives (potència a sobre la bici, ritmes crítics carrera a peu/natació) i control de fatiga i observació d'evolució (amb un pulsioxímetre he estat mesurant el pols i la SO2* al desperatar-me, previ i posterior a l'entrenament), tenint present que no és tant rellevant ni important com en altitud.

Vaig centralitzar-ho amb 2 mesocicles cada un de 4-5 setmanes i 9 dies de posta apunt final. Anar a més i al final tancar l'aixeta, aquesta era la sensació, per tant molt bona (una bona preparació per Ironman es necessiten mínim 4-6 mesos comptant amb experiència prèvia en triatló de distància inferior; però no és el meu cas... són anys i molt bagatge). Unes molèsties al flexor del dit gros del peu em va fer la guitza varies setmanes però entre fisioteràpia, bona alimentació i descans; intentariem arribar en una forma òptima a Irlanda. El Half d'Amposta única prova competida prèviament, amb els 2 primers segments molt consistents i obtenint números similars al 2017 i un segment a peu conservador per evitar recaure amb la molèstia, em confirmaven un punt òptim de rendiment a 4 setmanes vista.

9h24' el temps d'IMCork sense segment de natació (anul·lació per mal temps), una classificació general molt bona i un 8è. lloc al meu grup d'edat, em deixaven un sabor de boca molt bo i de nou amb l'espineta de... ostres si hagués entrenat unes 20 setmanes de forma específica com anteriors temporades, hagués pogut assolir 1 o 2 graons més de rendiment. Aquest era el meu pronòstic, al veure que l'assimilació de la càrrega era bona sumat a un dia a dia tranquil, exigent i de pocs entrenaments mortífers (no hi crec massa i cada vegada menys. Més densitat i minuts adequats per sobre llindar de potència i velocitat crítica), sinó amb un control de la fatiga bo i complint amb la meva planificació adaptada setmana a setmana. Assimilar de forma successiva moltes setmanes de planificació amb els microcicles (4-7 dies) d'ajust/descàrrega pertinents.

Tres dies post IMCork amb l'adrenalina a flor de pell encara m'inscrivia a l'IMVIchy, dit i fet!! 6 setmanes més de treball consistent (2 setmanes post Cork per recuperar i posar el cos a to; 2 d'agafar "ritme" amb entrenaments curts i d'alta intensitat combinat amb rodatges llargs i lents, 1 bloc de 4 setmanes d'alta càrrega; i 7-8 dies posta apunt baixant drasticament el volum i mantenint velocitats mitjes/altes inclosos dos dies d'activitat zero).

Vaig posar tota la carn a la graella, no ho puc fer sempre. Vaig gestionar el meu dia a dia lo millor possible, per treure unes 20h/setmanals durant el bloc de càrrega al qual mai havia fet fins el moment a veure què succeïa: més que les hores 18-24-23-18, la qualitat d'aquestes amb entrenament polaritzat bàsicament (Z5 i Z2) i volum, un petit stage amb altitud amb km i molt desnivell de bicicleta concentrat. La carrera a peu des de finals de maig es va veure alterada fins el 25/08 finalment... per les molèsties al flexor del dit gros; on només he pogut seguit fent rodatges mitjos i regeneratius, buscant l'equilibri entre la càrrega corrent, treball preventiu, fisioteràpia setmanal i alimentant-me lo millor i neutre possible, i molt descans.

Anava amb un objectiu claríssim i això et fa relativitzar el dia a dia: la fatiga on convius diàriament amb les obligacions, "entrenar és fàcil quan estàs altament motivat" que no vol dir menys dur, lo realment exigent és aguantar el dia amb la resta de tasques: feina i convivència quan t'arrossegues. Amb il·lusió com sempre, és més senzill! 

Finalment aconsegueixo 32è de la general (9h50'). Un 9è. de grup d'edat (35-39), lloc on fins el km 20 de la marató estava en posició de plaça directe per la classificació per Kona, 4t. i 5è. Molt content per haver lluitat fins l'últim metre la cursa i per millorar en varis aspectes: fer les transicions lo màxim de ràpid possible guanyant 1-2' respecte els altres IM, 5w més al segment ciclista afegit d'una millor aerodinàmica amb material estimant uns 8-10' més ràpid respecte el 2017 i Cork 2019, i lluitar com sempre. He millorat lluïtant? Crec que si, sempre podem un punt més. La línia és molt fina. La lluita interna mental la viu cadascú amb la seva ment. L'Amanda, els meus pares i en Joan van lluitar igual o més que jo estant dispersats pel recorregut i animant com el que més des de les 5am. Cantant-me la posició i empenyent com els qui més. No podia fallar-los, almenys buidar-me al 100%.

Què puc millorar? Un pla a 12 mesos vista i buscar millorar la marató de l'ironman en escreix, essent conscient que no queden moltes bales per tirar amb 9 anys d'experiència en llarga distància i 11 ironmans a sobre, però n'hi ha segur. Valorant i ajustant aquesta faceta des de ja, hem arrencat ja. SOM-HI, tot és relatiu!!!!

Tancava la temporada amb l'Ironman 70.3 de Río de Janeiro al cap de 4 setmanes amb l'empenta que duïa i sense cap mena de posta apunt ni entrenant degudament, sobre lo què m'encaixava les vacances i les ganes. Un 7è lloc de grup d'edat em donava el passatge al mundial d'ironman 70.3 (6 slots i primer de la llista d'espera al qual van renunciar fins l'onzena posició). Ritmes correctes, sobre lo previst i sensacions realment bones. El team Brasil: Amanda, Roro, Marcela, Larisa i Paulinho no hi varen faltar sota la pluja. 

*SO2 = Saturació d'oxigen en sang.

Salutacions i no pareu  de persistir!
Jordi Checa Endurance Training 
​ 

--------------


Hace pocos días me vino a la cabeza este nombre para definir en 2019 a nivel competitivo, y ahí va. Empezé la temporada el 15 de octubre del año pasado. Un bagaje de entrenamiento los primeros nueve meses del año (2018) de intensidad y poca cantidad (volumen) y densidad (cantidad de entrenamientos semanales y dureza) baja, la prioridad de entrenar era secundaria; muchos cambios y cambio de ciclo deportivo post 2017.

El maratón salió muy bien, 2h55'. www.jordicheca.com/blog/entrenament-creuat-treball-de-potencia-preparacio-marato-de-sevilla-2019 Tenía en la cabeza 2h54', por 4 "se me escapó, entrenando a meta dando absolutamente todo los últimos metros de carrera," esprintando que digamos" tras 42195m.

Seguía el año con una parada a nivel de entrenamiento específico pero con otras adaptaciones fisiológicas (si hablamos de rendimiento, el que siempre me mueve e intento aprender para mejorar optimizando un día a día normal: trabajar, estudiar, vida social y vivir en pareja). Viajé en Nepal a hacer un trekking como principal objetivo; era otra excusa para ver mundo y experimentar en altitud. 12 días de trekking en una media de 4000m de altitud, no había estado nunca más de 3 días seguidos en altitud superior a los 2600-2800m. Adaptación correcta y recomendación a todos ir a los pies del techo del mundo, el Everest y el país en si, la generosa cultura.

14 semanas de entrenamiento de triatlón específico después de 2 años... el Ironman de Cork a la vista con muchísimo ilusión y valorar donde podría llegar después de un 2017 con el mejor rendimiento hasta el momento; no entrené 100% puro #swimbikerun pero si integrado con algún trail por medio de por medio... (Matxos con un amigo, Jordi) y algunas cicloturistas míticas como el Tour de Flandes. Las primeras semanas fueron complejas, el triatlón es un no parar de forma ordenada e óptima si queremos realmente rendir, solicita mucho tiempo y sobre todo paciencia, mucha paciencia y saber autoanalizarse donde estamos con la carga del día a día acumulada y poca frescura por eso hay que cruzar sensaciones & rendimiento del presente: datos objetivos (potencia encima la bici, ritmos críticos carrera a pie/natación) y control de fatiga y su observación (con un pulsioxímetro medí el pulso y la SO2* al levantarse, previo y posterior al entrenamiento), teniendo presente que no es tan relevante ni importante como en altitud.

Lo planifique con 2 mesociclos cada uno de 4-5 semanas y 9 días de puesta a punto final. Ir a más y al final cerrar el grifo, esta era la sensación, por lo tanto muy buena (una buena preparación para Ironman se necesitan mínimo 4-6 meses contando con experiencia previa en triatlón de distancia inferior, pero no es mi caso... son años y mucho bagaje). Unas molestias en el flexor del dedo gordo del pie me di la lata varias semanas pero entre fisioterapia, buena alimentación y descanso intentaríamos llegar en una forma óptima a Irlanda. El Half de Amposta única prueba competida previa con los 2 primeros segmentos muy consistentes y obteniendo números similares al 2017 y un segmento a pie conservador para evitar recaer con la molestia; me confirmaban un punto óptimo de rendimiento a 4 semanas del IM..

9h24' el tiempo de IMCork sin segmento de natación (anulación por mal tiempo), una clasificación general muy buena y un 8º lugar en mi grupo de edad, me dejaban un sabor de boca muy bueno y de nuevo con la espinita de... ostras si hubiera entrenado unas 20 semanas de forma específica como anteriores temporadas, hubiera podido alcanzar 1 o 2 escalones más de rendimiento. Este era mi pronóstico, al ver que la asimilación de la carga era buena sumado a un día a día tranquilo, exigente y de pocos entrenamientos mortíferos (no creo demasiado y cada vez menos. Más densidad y minutos adecuados por encima umbral de potencia y velocidad crítica), sino con un control de la fatiga bueno y cumpliendo con mi planificación adaptada semana a semana. Asimilar de forma sucesiva muchas semanas de planificación con los microciclos (4-7 días) de ajuste/ descarga pertinentes.

Tres días post IMCork con la adrenalina a flor e piel aún me inscribiera al IMVIchy, dicho y hecho!! 6 semanas más de trabajo consistente (2 semanas post Cork para recuperar y poner el cuerpo a tono; 2 de coger "ritmo" con entrenamientos cortos y de alta intensidad combinado con rodajes largos y lentos, 1 bloque de 4 semanas de alta carga; y 7-8 días puesta a punto bajando drásticamente el volumen y manteniendo velocidades medias/altas incluidos dos días de actividad cero).

Puse toda la carne en el asador, no puedo hacerlo siempre. Gestioné mi día a día lo mejor posible, para sacar unas 20h/semanales durante el bloque de carga al que nunca había hecho hasta el momento a ver qué sucedía: más que las horas 18-24-23-18, la calidad de estas con entrenamiento polarizado básicamente (Z5 y Z2) y volumen, un pequeño stage con altitud con km y mucho desnivel de bicicleta concentrado. La carrera a pie desde finales de mayo se vio alterada hasta el 25/08 finalmente... por las molestias en el flexor del dedo gordo; donde sólo he podido seguido haciendo rodajes medios y regenerativos, buscando el equilibrio entre la carga corriendo, trabajo preventivo, fisioterapia semanal y alimentándome mejor y lo más neutro posible, y mucho descanso.

Iba con un objetivo clarísimo y eso te hace relativizar el día a día: la fatiga donde convives diariamente con las obligaciones, "entrenar es fácil cuando estás altamente motivado" que no quiere decir menos duro, el realmente exigente es aguantar el día con el resto de tareas: trabajo y convivencia cuando te arrastras. Con ilusión como siempre, es más sencillo!

Finalmente consigo un 32º de la general (9h50'). Un 9º de grupo de edad (35-39), donde hasta el km 20 del maratón estaba en posición de plaza directa por la clasificación para Kona, 4º. y 5º. Muy contento por haber luchado hasta el último metro la carrera y para mejorar en varios aspectos: hacer las transiciones el máximo de rápido posible ganando 1-2' respecto a los otros IM, 5w más al segmento ciclista añadido de una mejor aerodinámica con material amando unos 8-10' más rápido respecto al 2017 y Cork 2019, y luchar como siempre. ¿He mejorado luchando? Creo que si, siempre podemos un punto más. La línea es muy fina. La lucha interna mental la vive cada uno con su mente. Amanda, mis padres y Joan lucharon igual o más que yo estando dispersados ​​por el recorrido y animando como el que más desde las 5am. Cantándome la posición y empujando como los que más. No podía fallarles, al menos vaciarme al 100%.

¿Qué puedo mejorar? Un plan a 12 meses vista y buscar mejorar el maratón del ironman de creces, siendo consciente de que no quedan muchas balas para tirar con 9 años de experiencia en larga distancia y 11 ironmans encima, pero hay seguro. Valorando y ajustando esta faceta desde ya, hemos arrancado. ADELANTE, todo es relativo!!!!

Cerraba la temporada con el Ironman 70.3 de Río de Janeiro al cabo de 4 semanas con el empuje que llevaba y sin ningún tipo de puesta a punto ni entrenando debidamente, sobre el que me encajaban las vacaciones y las ganas. Un 7º lugar de grupo de edad me daba el pasaje al mundial de ironman 70.3 (6 slots y primero de la lista de espera al que renunciaron hasta la undécima posición). Ritmos correctos, sobre el previsto y sensaciones realmente buenas. El team Brasil: Amanda, Roro, Marcela, Larisa y Paulinho no faltaron debajo la lluvia.

*SO2 = Saturació d'oxigen en sang.

Saludos y no pares de persistir!
Jordi Checa Endurance Training

Ironman Vichy 2019 km 14. 33ºC.

Ironman Vichy 2019. Espectacular!