La "caminada" a peu més emblemàtica per recórrer els paisatges del Bisaura i la Vall del Ges, ha tornat a ser un espectacle d'esforç, duresa, nivell i bon ambient. Els Matxos, com cada any treuen de polleguera trail runners que t'han els agrada pujar, baixar, tornar pujar, tornar baixar... i costejar pels principals cims de la nostra zona: Bellmunt, Puigsacalm i Cabrera. 63km i 3725m+. La caminada és puntuable per la Copa Catalana de Marxes de Resistència i ofereix 4 possibles recorreguts amb menys km i desnivell.

Els dos atletes que van prendre la sortida i van obtenir un gran resultat, fan ressò de la prova amb la seva crònica. Gil Casas 7h26' i Oscar Prera 9h22. Felicitats a tots els Matxos/es que vareu prendre la sortida!

Sona el despertador a les 5 del matí, és l’hora de la veritat. L’objectiu principal d’aquest principi d’any, els Matxos. L’afronto amb molt d’optimisme gràcies als bons resultats anteriors. La idea és fer-la amb 8 hores tot i que acabar una cursa així ja hauria de ser un bon resultat.

Com anaven anunciant durant la setmana, seria un dia assolellat però fresc, per mi ideal perquè no suporto tan bé la calor com el fred. A les 6 del matí el termòmetre marcava 0 graus, perfecte per sortir sense motxilla. En quant a roba, opto per posar-me una samarreta tèrmica a sota i el paravent.

Donen la sortida i ara si que comença tot. És moment de fer servir el cap perquè com passa sempre, la gent surt massa ràpid i això llavors passa factura.

Vaig amb en David Sala, amic i company d’entrenaments,  amb qui compartiré tots els metres de la cursa. Portem el mateix ritme i crec que un per l’altre ens ajuda, ja sigui a estirar, o a frenar també...També ens acompanya en Marc Reniu que si no fos perquè arribava tocat també ens hauria donat guerra.

Els primers cinc quilòmetres són molt rodadors, amb alguna rampa però ho fem tot corrent fins a arribar al primer control, als peus de Bellmunt. Primera pujada del dia, ens  l’agafem amb calma però a ritme. Aquest any han variat una part de la pujada, tot sigui per pujar encara més directe...seguim per l’espectacular carena anomenada Serragrenyada que tan ens agrada i més veient la sortida del sol. Amb una hora i quart arribem al control de Bellmunt. Un quart d’hora més ràpid de lo que havíem previst. Estem anant ràpid i esperem que això no ens passi factura.

La baixada ens l’agafem amb calma. Ens passen tres o quatre corredors però no ens preocupa en absolut, queda tota la cursa encara i tot just ara les cames comencen a anar fines. Disfrutem de la baixada i de l’entorn.  Estem rodant ràpid perquè arribem al Coll de Sant Bartomeu a les 9. Si seguim així passarem pel Puigsacalm amb poc menys de 3 hores que era l’objectiu que teníem pensat i així és, després de fer les rampes dures arribem a dalt amb 2 hores 57 minuts.  De moment les coses van bé i això ens motiva encara més.

Toca baixar. I sobretot aquesta vegada amb cap perquè la baixada pel Tossell és perillosa tot i que aquest any no està plena de fang i és més practicable. Per sort cap incident i disfrutant com canalla allà penjats a les cordes. Passem pel coll de Bracons on bevem una mica d’aigua i continuem baixant a ritme fins al Prat de la Vola on ens espera l’assistència personal, la Cate. Allà em trec la tèrmica, deixo el paravent, bec una mica i canvio els gels i barretes buits per més de plens. 

“Una de les coses que també ens ha sortit bé ha set l’alimentació. Vam decidir que a cada pujada com Bellmunt, Puigsacalm, etc... pendriem un gel i als trams rodadors una barreta energètica i crec que l’estratègia va sortir molt bé”

Següent objectiu, enfilar cap a Cabrera. Les cames ja no són les del principi, ni molt menys, però de moment segueixen responent molt bé. La fem gairebé tota trotant excepte l’últim tros i les escales. Allà em trobo uns amics animant i això encara fa que pujem més ràpid. Vull remarcar el gran ambient i la quantitat de gent animant, s’agraeix molt.

Arribem a dalt a falta de cinc minuts per les 11 del matí, que era l’hora prevista de pas. Perfecte! Anem com volíem i de moment bastant sencers físicament i anímicament. A més, ens comenten que estem a la posició 13 o 14, que més volem! Uns metres de pla per gaudir de les vistes i avall un altre cop cap al Pla de la Vola on repetim assistència i comencem un tram de uns 5 quilometres molt rodadors. 

És el moment de començar a pensar en Collsaplana, aquella part de la cursa que tothom deixa de banda i llavors se’n penedeix. És una pujada curta de no més de 15 minuts però amb rampes molt dretes. Allà passem a 4 o 5 corredors però desconeixem si són de la cursa llarga o fan altres recorreguts.

Ara si, comencem a veure ja que tenim bastant el peu al coll a la cursa i que si no passa alguna cosa seria, l’acabarem.  Un cop a dalt planejem una mica per dins el bosc i fem la baixada que ens portarà a forat Micó. Creuem el riu i cap a Bellmunt altre vegada. Aquest cop però només pujarem fins al coll de Duec, sort!

No entenc perquè però aquest últim tram des de Collsaplana fins al final vaig disfrutar molt, sense patir casi. Suposo que al veure que ja ho teníem bastant acabat anima i més veient que anavem molt més dora del previst.

Al final 7h 26 minuts. Molt i molt contents pel temps. Val a dir que corríem a casa, que ens coneixíem gairebé cada metre del recorregut i això ajuda molt. Sincerament veia bastant possible no acabar perquè estàvem anant molt ràpid i possiblement el cos digués prou, però per sort va aguantar i ens va permetre acabar.

Només afegir que en Marc va haver d’abandonar al Pla de la Vola per culpa de les molèsties als abductors que ja arrossegava abans de començar. Ànims crack!

Acabada aquesta primera part de la temporada és l’hora de fer una reflexió de com han anat les coses. Penso que les claus han estat dues:

Per començar el fet d’entrenar amb en Jordi Checa a estat fonamental. M’ha permès optimitzar molt més els entrenaments i el temps. Amb qüestió de pocs mesos he millorat molt i treballar amb ell dona molta confiança i fa que creguis en lo que estàs fent. Em marca uns entrenaments molt més específics i de qualitat que fins ara no havia fet. Abans sortia a córrer i ja està.

Per altra banda “el coco”. Cada dia veig més i més clar que l’aspecte mental és molt important en una cursa. Saber planejar i enfocar una carrera pot fer canviar totalment el resultat. I ho vaig veure clarament a la Marató de Berga i sobretot als Cavall del Vent. A Berga anava tan bé físicament que baixant em vaig destrossar les cames en lloc de reservar-me i això va fer que ho passes molt malament. L’error va ser no córrer amb precaució.

I després de 8h sota la pluja i el fred, als Cavalls vaig aprendre que mentre el cap estigui clar, el cos segueix a darrere sigui com sigui, però en el moment que el cap diu prou, malament...

Realment és veritat lo que diuen, que s’aprèn més d’una derrota o un abandonament que no pas d’un dia on les coses surten bé.

                                                                                                                                                                                                          Gil Casas

N'hi més n'hi menys que felicitar-te de nou per la perseverància que estàs duent a terme des de que treballem junts al teu dia a dia; i la satisfacció que sento quan un esportista com tu valora el dia a dia l'importància de treballar ordenat, amb una progressió però per damunt de tot disfrutar fent esport, competint o el què estem fent. Molt gas i a per la propera Gil!

Més info de la prova: http://www.centreexcursionistatorello.com/matxos_13/pelscaminsdelsmatxos.php


Salut i constància,
Jordi Checa

El gran boom de l’esport està suposant un moviment social, cultural i econòmic molt bo, el podem definir: estratosfèric. La gran majoria de nosaltres amb més o menys experiència practiquem activitat física sigui a l’aire lliure, en un centre esportiu, en un col·lectiu… però quantes LESIONS hi ha avui dia? Moltes? Poques? Per què ens lesionem o ens acabem lesionant?

En aquest post, com a professional de l’esport vull fer èmfasi al context de LESIÓ ESPORTIVA, IRREVERSIBLE, DANY CRÒNIC o fins hi tot mortal. 

Molts/es de nosaltres estem faltats d’informació i coneixença i tenim poca cura envers la nostra salut. Gairebé mai sabem aixecar l’accelerador i diu PROU, frena el “carro” i no entrenis o entrena diferent o no entrenis tant… com sempre m’aplico a mi i dic als meus esportistes, amics, coneguts… val més entrenar menys però millor, entrenar més NO és RENDIR més. Cada organisme fisiològicament està dotat d’uns pro i contres, i els hem de respectar sempre d’acord amb la teoria de l’entrenament i el benestar individual.

Fa mesos que arrossegava microlesions a la zona tibial, peroné, inter-òssia, zona plantar… però tot i entrenar d’acord amb l’assimilació de la càrrega (experiència durant 14 anys en esports de resistència i 10 anys estudiant en l’àmbit de l’Educació Física), fent un bon treball compensatori de reforçament articular-muscular amb transferència directa al meu esport, la famosa “propiocepció”, acudir al nostre “mecànic” quan toca, (no quan el cos em diu ara si “trempat”), el fisioterapeuta i osteòpata (bàsic de forma continuada), portar una dieta equilibrada i sana d’acord amb les meves necessitats, tenir un material amb garanties òptimes, correcte ús, adequades a mi, bon estat i posicionament, la bicicleta per exemple (biomecànica), córrer amb una correcta mecànica dins l’anatomia de cadascú…  no ha estat suficient per anul·lar aquestes “microlesions” que es poden acabar convertint en una lesió crònica; Què he fet? DISMINUÏR la càrrega sobretot de carrera a peu (setmana sense carrera a peu), córrer per herba, terra… terrenys tous i a ritme inferiors del què corria habitualment en un rodatge, i per descomptat oblidar-me del treball de qualitat de carrerra a peu i les “sèries” estrella que tant ens porten de cul… és a dir, reduint molts km setmanalment i mantenir la càrrega amb bicicleta i a la piscina i al gym (menys impacte), passar pel FISIO cada setmana i invertir en salut i NO LLENÇAR tantíssimes hores d’entrenament per complir un altre repte entre d’altres la vigent temporada.

 

La vivència aportada, només és per expressar que val MOLT LA PENA vetllar pel nostre físic i la ment i deixar-nos ajudar per les mans d’un professional de l’ESPORT, però hem de ser-hi a temps. Contribuïnt a això, a l’inversió econòmica que fem tots en taxes sobrevalorades d’inscripció que arribem a pagar, l’esport i concretament la competició d’alguns esports, TRIATLÓ… s’ha convertit en elitista pur i dur, però si podem permetre’ns el luxe de pagar per una competició de mig dia, un dia… “x” Money, hauriem d’invertir en la nostra i única vida en salut, com: prova d’esforç, ecocardiograma… per descartar possibles transtorns cardíacs que a 180lpm. poden passar factura, seleccionar bé a on vull competir o anar fer la travessa “x”… vestir-me amb un material mínimamente ergonòmic, qualitat abans que quantitat de forma individualitzada, passar pel “mecànic”. Em deixo alguna cosa?

El mètode ensaig-error NO és la forma més eficient per jugar a veure si em LESIONO o fins on arribo i/o em LESIONO. No cal lesionar-se per veure que aquell és el meu LÍMIT i moltes vegades posar la nostre salut en perill, al mateix temps que passar d’un extrem a l’altre sense coneixement d’on ens “embarquem” i sense conèixer el nostre cos lo suficient.

Podriem anomenar 1001 patologies, entre elles les més freqüents : tendinitis, fascitis plantar, "hombro" del nedador, síndrome de la cintilla iliotibial, periostitis, hèrnies discals, pinçament nervi ciátic…

Bé, entrenem adequadament, adaptem la càrrega a cadascú, recorrem a professionals de l’esport/salut amb empatia suficiente, per proporcionar-nos el material i la posta apunt necessària però sobretot disfrutem cada dia fent esport&salut.

----

¿POR QUÉ NOS LESIONAMOS? ¿MERECE LA PENA?

El gran boom del deporte está suponiendo un movimiento social, cultural y económico muy bueno, lo podemos definir: estratosférico. La gran mayoría de nosotros con más o menos experiencia y de forma más contínua o menos, practicamos actividad física sea al aire libre, en un centro deportivo, en un colectivo ... pero cuántas LESIONES hay hoy en día? Muchas? Pocas? ¿Por qué nos lesionemos o nos terminamos lesionando?

En este post, como profesional del deporte quiero hacer hincapié en el contexto de LESIÓN DEPORTIVA, IRREVERSIBLE, DAÑO CRÓNICO o incluso mortal.

Muchos /as de nosotros estamos carentes de información y conocimiento y tenemos poco cuidado hacia nuestra salud. Casi nunca sabemos levantar el acelerador y dice BASTA, frena el "carro" y no entrenes o entrena diferente o no entrenes tanto ... como siempre me aplico a mí y digo a mis deportistas, amigos, conocidos ... vale entrenar menos pero mejor, entrenar más NO es RENDIR más. Cada organismo fisiológicamente está dotado de unos pro y contras, y los tenemos que respetar siempre de acuerdo con la teoría del entrenamiento y el bienestar individual.

"Hace meses que arrastraba microlesiones en la zona tibial, peroné, inter-ósea, zona plantar ... pero aún entrenar de acuerdo con la asimilación de la carga (experiencia durante 14 años en deportes de resistencia y 10 años estudiando en el ámbito de la Educación Física), haciendo un buen trabajo compensatorio de refuerzo articular-muscular con transferencia directa a mi deporte a posteriori, la famosa "propiocepción", acudir a nuestro "mecánico" cuando toca, (no cuando el cuerpo me dice ahora si "campechano"), el fisioterapeuta y osteópata (básico de forma continuada), llevar una dieta equilibrada y sana de acuerdo con mis necesidades, tener un material con garantías óptimas, correcto uso, adecuado a mí, buen estado y posicionamiento, la bicicleta por ejemplo (biomecánica), correr con una correcta mecánica dentro la anatomía de cada uno...  mejorarla! No ha sido suficiente para anular estas "microlesiones" que se pueden acabar convirtiéndose en una lesión crónica; ¿Qué he hecho? Disminuir la carga sobre todo de carrera a pie (semanas sin carrera a pie), corriendo por hierba, tierra ... terrenos blandos y a ritmo inferiores de lo que correría habitualmente en un rodaje, y por supuesto olvidarme del trabajo de calidad de carrerra a pie y las "series" estrella que tanto nos llevan de culo... es decir, reduciendo muchos kilómetros semanalmente y mantener la carga en bicicleta y en la piscina y al gym (menos impacto), pasar por FISIO cada semana e invertir en salud y NO TIRAR tantísimas horas de entrenamiento para dejar escapar otro reto entre otros la vigente temporada."

 
La vivencia aportada, es sólo para expresar que vale MUCHO LA PENA velar por nuestro físico y la mente y dejarnos ayudar por las manos de un profesional de la DEPORTE, pero debemos estar a tiempo. Contribuyendo a ello, a la inversión económica que hacemos todos en tasas sobrevaloradas de inscripción que llegamos a pagar, el deporte y concretamente la competición de algunos deportes, TRIATLÓN... se ha convertido en elitista puro y duro, pero si podemos permitirnos el lujo de pagar por una competición de medio día, un día ... "x" money, deberíamos invertir en nuestra y única vida en salud, como: prueba de esfuerzo, ecocardiograma ... para descartar posibles trastornos cardíacos que a 180lpm o durmiendo, pueden pasar factura IRREVERSIBLE. Seleccionar bien a donde quiero competir o ir hacer la travesía "x" ... vestirme con un material mínimamente ergonómico, entrenar calidad antes que cantidad de forma individualizada de forma apropiada, pasar por el "mecánico"... ¿Me dejo algo?

Podríamos llamar 1001 patologías, entre ellas las más frecuentes: tendinitis, fascitis plantar, hombro del nadador, síndrome de la cintilla iliotibial, periostitis, hernias discales, pinzamiento nervio ciático ...

Bueno, entrenamos adecuadamente, adaptamos la carga a cada uno, recurrimos a profesionales del deporte / salud con empatía suficiente para proporcionarnos el material y la puesta a punto necesaria pero sobre todo disfrutamos cada día haciendo deporte & salud.



Salud y constancia,
Jordi Checa

La temporada 2013 està més que 'encetada', tant en el panorama nacional com l'internacional, fa unes setmanes va començar la emblemàtica i innovadosa Andalucía Bike Race, on l'any passat hi vam vaig prendre part fent parella amb en Gerard Campdelacreu; seguia la Cape Epic (pendent a l'agenda per properes edicions). On el "team" masquebici www.masquebici.com hi varen ser, en Jordi i la resta de l'equip professional.

La setmana Santa ha estat dura, intensa i gratificant. Marc Reynés i Eduard Abella han disputat la Volcatbtt, prova de 3 etapes concorreguts per les comarques del centre de Catalunya. Al mateix temps el team Bicis Esteve composat per l'Oriol Colomé i en Francesc Freixer van disputar la Volta Eivissa btt també de 3 etapes, on varen ser els virtuals CAMPIONS, xapeau parella. Cal recordar la participació i la 4a. posició final aconseguida en categoria mixte, de la parella de la Plana de Vic, Gerard Campdelacreu i Gemma Cabanas. Enhorabona!

Ja hi tornem a ser una altra vegada i, aquest any, amb la novetat de tenir nou entrenador,  en Jordi Checa Trabal.

A principis de març  vam començar a competir. La primera cursa va ser  la Marató de l’ Anbaso, una carrera de 60 km i 1800 desnivell+, les sensacions van ser bastant bones anant de menys a més tot i havent fet una setmana amb bastanta càrrega.

La setmana següent tocava copa catalana a Banyoles. Aquí si,  que vam fer una setmana més suau, assimilant tots els entrenaments, les sensacions van ser espectaculars gaudint molt i veient que el cos responia perfecte i acabant molt content.

Ara tocava unes setmanes d’ entrenament dur per preparar la Volcat, una carrera de 3 dies que és fa per setmana Santa, entremig de les setmanes també vam anar a l’ Open Provincial,  on va ser una carrera amb molt problemes tant físics com mecànics.
             
                                                           
                                                                  
 Volcat Etapa 1, 60km 1600+, IGUALADA - MANRESA

         Arribem a la 1ª etapa de la Volcat, divendres, a Igualada amb molta il·lusió, però amb la sensació de que alguna cosa no va bé, arranquem i ja vaig veure que les sensacions i les cames no eren bones, que hi farem …vaig pensar: “ avui tocarà patir de valent i treure forces d’on sigui”.  Tot i això vaig fent quilòmetres i finalment arribo a Manresa bastant tocat anímicament però bastant bé físicament, esperant que el dia següent vagi millor.

Volcat Etapa 2, 75km 2200+, MANRESA - CARDONA

         Em llevo, i de ganes ben poques i a sobre etapa reina ufff!!!!. Escalfant ja noto que les cames estant a tope i em motivo d’allò més, arranquem i veig que si que tinc bon ritme i intento regular el màxim ja que l’ etapa és molt llarga i queden moltes milles. Van caient els km i cada vegada vaig millor sembla que el meu cos i cap funcionant perfecte, arribo a Cardona donant-ho tot i acabant més que satisfet.

Volcat Etapa 3, 36km i 1700+, SANT LLORENÇ DE MORUNYS

         Última etapa i per mi la més dura amb molt desnivell i unes pujades duríssimes. Comencem i la pujada posa a lloc a tothom, jo intento agafar ritme i amb cadència ja que les cames van justes, anem fent quilòmetres i a partir del km 24 el meu cos comença anar amb reserva i he d’aixecar el peu i pujar com puc. L’última pujada em passen varis corredors, jo no tinc més "gas", intento arribar a dalt i els últims quilòmetres són de baixada, i finalment arribem a meta, content de com ha anat.
En general la Volcat d’aquest any ha anat molt bé, content perquè he tingut bones sensacions i bon ritmes, tret del primer dia, que vaig tenir un lapsus però això en el món de la competició ja se sap. http://www.volcatbtt.com/

Ara toca preparar les següents carreres amb el "míster" Checa, que tant acotem dia a dia l'entrenament. De segur que m'ajudara a preparar i m'acostarà a l’objectiu principal de l’any, que encara queden uns mesos, la TRANSALPINA.

                                                                                                                                                                Marc Reynés

Felicitats Marc, a seguir pedalant amb il·lusió!


Salut i constància,
Jordi Checa