L'il·lusió és un mot, un sentiment... que ens fa moure's, ens desviu i ens fa viure dia a dia; però sobretot, ens motiva per sentir-nos plenament amb un mateix i allò del qual ens envoltem. És bàsic saber-nos envoltar de lo bo i lo millor que cadascú desitji i el façi feliç 100%. L'esport sol ésser una arma de felicitat molt potent. Ens ajuda a superar-nos i projectar el nostre futur personal, professional... no deixeu de fer esport i sobretot salut física i mental; és un bé pel nostre futur proper i llunyà. A continuació us deixo amb l'història d'un gran company, esportista i al qual l'ajudo des de fa gairebé un any amb els seus reptes. És inquiet, intrèpid, energia 200%... però sobretot il·lusió màxima per aconseguir allò que es proposa. Challenge Calella 2013... aquest any fa camí a + distància Ironman i Ultraman UK. Sort!!! El casament d’ahir no m’ha passat gens de factura. Lògicament no vaig veure una gota d’alcohol (una cervesa) i vigilant més o menys que menjar, ja que en un casament tot és bo i es difícil no provar-ho tot. Fer el teu primer ironman el dia desprès de un casament és possible. El dia D havia arribat. Des del maig preparant la distancia ironman i avui era el dia de l’examen final. Per a la preparació vaig fer la salfish de Berga on les distancies son la meitat de un ironman. Les sensacions van ser boníssimes fent un temps total de 4h45min i acabant molt content. Sabia que els entrenos amb en Jordi estaven donant fruit i anàvem per bon camí i el salfish va ser una prova per agafar confiança. El dia s’aixecava amb bon peu i el sol començava a sortir amb la qual cosa volia dir que no ens mullariem. Els nervis m’anaven per dins i amb dos amics que m’acompanyaven anàvem veient les sortides dels diferents grups d’edat fins que criden la categoria Open. Era el moment, sense volta enrere. La veritat es que estava molt mes tranquil del que em pensava. La feina estava feta. Ens posicionem a la línia de sortida, passo la llengua pels vidres de les ulleres perquè no s’entelin i espero a sentir…PUM i ja estem nedant i amb un moment arribem en grup a la primera boia (200m de carrera). Desprès intento agafar el meu ritme, ja que nomes corro contra mi mateix, jo soc el meu rival. En el primer kilòmetre noto les llàgrimes dins les ulleres. Va ser inevitable plorar, desprès de tants mesos d’esforç ja estava fent allò que havia somiat durant tantes nits. Desprès de fer un circuit amb moltes “S” arribo a la platja amb 4’2km nedats segons el rellotge i 2675 brasades fetes i amb una 1h 23min. Desprès de la calma que tens nedant a la platja nomes cents els crits d’ànims de tota la gent però sobretot dels teus.
No m’entretinc a la T1, però tampoc vaig amb presses. Em trec el neoprè, em poso el casc, ulleres, el porta-dorsal, sabates i gas! Deixo el paravent ja que fot un pet de sol que segur que no plou. En el primer km ja em cau un bidó (comencem be). Em paro i corro a buscar-lo (se que desprès en trobaré els avituallaments però no vull canviar l’estratègia que e estat entrenant i provant durant aquets mesos). Sento cridar la meva germana animant-me i tranquil·litzant-me i això m’anima. La bici no es el meu fort així que no vull anar a mes del que puc i també pensant que desprès em queda per corre un marató. Per tant a la bici amb cadència i seguint els consells d’en Jordi guardant pinyons i a totes les pujades pedalant molt però sense carregar els quàdriceps. Les primeres 3hores de bici genials amb 32’7 km/h de mitja i casi 100km fets. Estava d’allò mes be fins que a les 4hores comença a xispejar. Penso que “nomes” em queden 50km per acabar però sense donar-me’n conta cau el diluvi universal i començo a tiri tar, arribo a Calella i veig els amics que m’animen com ho han estat fent fins ara. El veure que ells també s’estan mullant penso amb la sort que tinc de tenir-los aprop meu. Això em dona forces per fotre-li canya i acabar d’una vegada la bici (fart ja d’estar assentat). Però la pluja no para i plou molt. Mai a la vida havia anat amb bici plovent tan però es que a ningú se li acudeix anar amb bici amb aquest diluvi. Desapareixen els fotògrafs de l’organització i a un dels avituallaments nomes hi ha un voluntari mullant-se sota la pluja. De la pluja que cau costa de veure’l. No paro de tiri tar i penso que em pot agafar una hipotèrmia i allà em quedo. Tothom qui va amb bici espera la baixada per a difrutar-la però no era el cas. En arribar a la baixada la sensació de fred era enorme i no podia pedalar ni beure dels bidons. Nomes em podia cagar amb mi per apuntar-me en aquest cony de repte. Se’m passa pel cap abandonar però aquesta opció no es possible. Em pixo dues vegades a sobre amb un gustasu enorme ja que el pipi es calent i per uns moments deixo de tenir fred. La pluja no para fins que arribo a la ultima pujada a Calella. Ja estic 5h37min 180km i nomes xispeja. Perfecta. “nomes” queda un marató 42 km i s’ha acabat! Gas!! Entro a la T2 deixo la bici, em cordo les bambes, em menjo un gel i abans de pensar en el que m’espera em poso a corre. Nomes sortir veig en Jordi que ja m’està esperant i això m’anima. Vaig de menys a més però l’estrés que m’ha generat la pluja i el fred que e arribat a passar, a sigut massa. Mentalment estic fos i em fa ràbia perquè volia fer una bona marató fent menys de 3h30min. Per això havia entrenat però el cap esta saturat i no puc anar mes depressa del que vaig. Corro perquè els meus m’animen. Nomes penso en els punts que ells i son perquè quan passo per allà no penso amb res , disfruto més que mai i em donen ales per no rendir-me. També vull veure en Jordi. No ser el perquè però ell es l’únic que em tranquil·litza. Quan el veig es una calma interna brutal. Passo la mitja marató 21km i em diu que comenci a restar i així ho faig. Quan començo a fer la última volta ja ser que acabaré. Ho sabia des del principi que havia d’acabar tan si com no i ara “només” havia de fer 8km i ja esta. Seria un FINISHER. Nomes penso en la línia d’arribada, els meus m’esperen, em creu amb l’Ivan i la Carlota a 4km de meta i em feliciten. Ara ja m’ho començo a creure. Em creuo a la parella d’en Jordi em felicita i desprès m’abraço amb ell i em diu: “nanu ja ho tens això, ja ets finisher i tens tots els teus esperant-te a la meta”. No vull para de corre, vull arribar i vull ser finisher. Em despedeixo d’ells i em sap greu que no sigui a meta però ser que vol que ho disfruti amb els meus. Faig l’últim kilòmetre casi esprint amb els braços en alt. Trepitjo l’alfombra vermella m’abraço amb en Marçal i em diu: “ Maaaarc!!!!! Ja ets finisher!!!!ho has fet!!!!!” l’Artau es a darrera gravant i una mica mes endavant i son les nenes i els nens. M’abraço a elles, faig un peto a la xicota i m’abraço a ells. M’emociona molt haver-ho aconseguit però mes m’emociona que a els meus els i faci la mateixa il·lusió que a mi. La sensació es indescriptible! No tinc paraules. Temps de 3h48min a la marató. Total 11h4min. Desprès de 5 minuts fent una Coca-Cola a la zona recovery... penso: com m’he arribat a divertir. Vull més. Haig de fer-ne un altre ja. ...he perdut el cap per la ultradistància i no el vull recuperar. Salut i constància Jordi Checa
0 Comments
Leave a Reply. |
El meu blogUna barreja d'opinió, crònica i literatura científica. Espero que t'aporti algun granet de sorra!! Xarxes socialsEntrades Blog
October 2023
Webs d'interÈsCol·laboradors |