Durant el mes de juliol del 2014 es quan realment va començar la temporada 2015. La “febre” per aconseguir una inscripció d’un Ironman emblemàtic fa que hagis de córrer com un animal per no perdre l’oportunitat. Finalment inscrit a l’Ironman de Klagenfurt amb l’intenció de poder preparar-lo molt a consciència. Seria el meu 6è distància Ironman i faria 3 anys que per qüestions de calendari, orografia de la prova (Niça, Lanzarote, Altriman), plaçes… no competiria en una prova realment ràpida pels temps que surten i per estadística anual dels triatletes. El 10 de gener amb la meva parella, la Mariona, fixem la data per iniciar la temporada, 24 setmanes de preparació per davant. Valorem possibilitats tant tècniques (material, nutrició, entrenament…) com de calendari. M’agrada competir poc o competicions secundàries. 2 duatló (sprint i olímpic) + 2 triatló mitja distància + 2 marxes cicloturistes… Finalment, i per casualitats de la vida contacto amb un entrenador Nova Zelandès, ubicat a Colorado Springs (EUA) amb molt bagatge i experiència tant amb triatló de curta com de llarga distància… el 2014 em vaig tenir un del país. També em poso de nou després de 4 anys a les mans d’un nutricionista especialista en rendiment. Pluja d’informació i ens posem el mono de treball. El suport del meu fisio i massatgista de fa molts anys (Marc Vilaregut) i d’altres professionals de la fisioteràpia + podologia també donen el “check in” d’inici de temporada per pautar i analitzar de cap a peus el meu sistema musculoesquèletic i donar-li continuïtat a una dinàmica de treball. Gener i febrer tranquils però amb moltes sessions petites combinades amb btt, esquí de fons i treball de força al gym. Em costa arrencar però a les 5-6 setmanes el cos comença a respondre i assimilar les 8-12h d’entrenament setmanal. Són molt relatius els metres nedats, km de ciclisme i km de carrera a peu… la intensitat i el volum (càrrega d’entrenament) creuats són l’equació real de l’entrenament més la densitat d’aquest (descansos). Amb pocs km a les cames, primera cicloturista, la d’Amer. Es fa molt llarga i dura, però la primera pallissa de més de 5h amb tots els sentits ja la tenim a la butxaca. La vam compartir amb en Miquel Auladell (CAT), que aquest any s’estrenava a la llarga distància. Passen les setmanes volant. La fatiga “crònica”, no seria la paraula ideal però és la que sento, es converteix amb la meva amiga les 24h… si el més té 30 dies, puc dir que 25 dies vaig cansat… tinc la sort de treballar del què m’agrada i fer mans i mànigues a nivell d’horaris però a la feina s’ha de complir, a nivell personal també, i vida social doncs ben poca, perquè enganyar-nos. Però si alguna cosa vols aconseguir, tot no es pot tenir, i cal renunciar a segons quines coses. Menjar bé, descansar i recuperar-se (el més important) d’un entrenament perquè el dia següent puguis tornar a exprimir el cos, no hi ha més en el món del rendiment; encara que cadascú gestioni els seus objectius esportius a la seva mida. “No pain no gain” ;) Quan obrim la llauna del perióde específic (12-13 setmanes abans de l’IM) els rodatges setmanals no baixen de 10-12km, 15-18 i 20-26km + una T2 si o si. El triatló és nedar + pedalar + córrer, però per separat no té gràcia n’hi ens aporta massa beneficis, sempre que busquem realment optimitzar el rendiment. Volia polir aquest aspecte com esport íntegre. Cada setmana feia més km corrent cansat com un “burro”, però quantes vegades tens alts i baixos amb un IM o prova de més de 6-7h? Costaria comptabilitzar-les! Per tant a córrer tantes vegades com pogués havent-me apallissat a sobre la cabra o simplement havent pedalat 50-80 o més km. Al final he aconseguit fer entrenaments de molta qualitat amb bici, canviar-me i sortir a córrer com si encara hagués de trencar la primera gota de suor. Una setmana, i una altra i una altra… finalment el cos assimila, s’adapta, és una locomotora que absorbeix tantíssim treball que costa de creure. El preu per assimilar-lo és molta passió i ganes de millorar com mai, no hi ha excuses n’hi secrets, i sobretot individualització de cada esportista. La bici de crono (cabra) comença a circular per La Plana… ja feia 4 temporades que utilitzava la bicicleta específica de triatló de mitja/llarga distància. Als inicis no aguantava n’hi 10’ acoplat a la bicicleta d’spinning del gimnàs i actualment de 5 a 6h sóc capaç d’estar-hi fent treball útil i efectiu; quan estic en forma. La suma de molts detalls són la clau de l’èxit o que si hi ha un detonant que decau molt també farà no arribar a bon port. Volia que el component aerodinàmic millorés. El 75% és l’esportista i el 25% la bicicleta. Havia d’abaixar-me el manillar i així ho vaig fer. Serien segons cada “x” km… però tot suma! Un gat vell sobre les dues rodes, en Coky, també del CAT, em va deixar provar les seves rodes de perfil alt, i efectivament vaig veure que alguns minuts guanyaria després de 180km. Ho vaig engranar tot perquè pogués recollir el què anava sembrant. Doble Olímpic Terres de l’Ebre, arribo molt fresc, amb una bona sobrecàrrega d’hidrats, es pot dir que des de l’inici de temporada no havia fet un descàrrega important de l’entrenament. 4 integrants del CAT ens desplaçem al Delta. Natació a ritme, bici al màxim de les meves possibilitats i córrer consistent. El global de la prova em diu que estic una mica millor que l’any anterior. No m’agrada comparar temps i ritmes, òbviament els números ens diuen molt, però el vent, la humitat i la temperatura, influencien moltíssim; entre d’altres coses. Cicloturista Terra de Remences, ho dono tot de menys a més i acabem “mano a mano” amb l’Albert Carrasco, un altre CAT, pujant Cantonigròs a un gran ritme. T2 d’11km just al acabar per tancar una altre setmana molt bona. Inici període competitiu. Realment el puc anomenar així perquè cada setmana hi ha algun test o de molts km amb bici, o T2 i alguna T1 (nedar + córrer). Quantes vegades en fem? No sol ser massa freqüent. El mes de juny entra per la porta i ja queden pocs dies. Prefereixo treure algun dia d’entrenament per descansar i començar a concentrar moltes hores d’entrenament amb un sol dia, alimentació real i fer simulacions idèntiques a l’Ironman. Simulem un HALF amb en Coky i enllaço el dia següent 5h de ciclisme amb desnivell amb un altre animal, en Toni Font. La setmana següent vull donar-me confiança i fer un entrenament excessiu o no, però necessitava fer-lo. 3000m de natació de qualitat + 150-160km ciclisme rodadors + 1h45’ carrera a peu, varen sortir un total de 7h30’ d’entrenament. En Marc Puig, un boig d’exprimir el seu cos per millorar diàriament i una bellíssima persona, em va acompanyar; encara xiula el paiu, quin cap que té i passió incansable. Expedició del CAT, ens desplacem a Zarautz, el triatló més mític de l’estat i un dels més antics. La prova ens esperava, la pluja i l’afició basca descomunal també. Competició passada per aigua però difícil d’explicar, s’ha de viure, sensacional prova on el rendiment va ser molt bo sobretot a la part final de la prova. La recuperació va ser bona a nivell muscular però als 4-5 dies un “baixón” irreversible em va fer dormir i menjar el què no està escrit, estava a 0 d’energia, el meu cos no va respondre en 72h. La sort va ser que no em vaig posar malalt, però anímicament vaig tocar fons. La comprensió i ànims de la Mariona van ser clau per carregar piles!! Durant el viatge cap a Àustria i els dies previs desconnectem, activem el cos cada dia, molta hidratació i hidrats de carboni que no en faltin. Tot llest, molts dubtes, moltes incerteses, plorar. Estava molt apàtic els últims 7-10 dies abans de la prova. Buff!! A ningú li agrada, però costa controlar-ho. Com més apostes per quelcom, més pressió sents i la intensitat amb què es viu és més complexa! Aquest any el sentiment era excessiu!! Havia entrenat moltíssim, i tenia ganes de fer una gran prova. Vaig aprendre que el crono era l’enemic de les proves d’aquesta magnitud, lliçó apresa quan el 2012 vaig abandonar a Challenge Roth a la T2. Tot apunt, material provat, revisat, no em deixo res! Ens hem saludat amb en Jordi Cutrina i de lluny he vist en David Botello, però hi ha tanta gent i tots sortim en onades diferents, que costa veure’t. Sortida, passen minuts, em sento bé, una natació força neta. El sol de cara i l’aigua està calenteta, quina calor! Em sento un pèl marejat, tinc ganes de sortir de l’aigua. Entrem a la zona del canal (800m) amb moltíssima gent als vorals, profunditat de 1m i realment llisquem molt ràpid. Em molesta el neoprè, les ulleres, em giro, em faig entrar aigua al neoprè per sentir més fresqueta, miro el rellotge i observo que estic nedant bé per baixar de 60’. Últim gir i T1. Neoprè fora, estic mig marejat i prefereixo perdre 1’ i passar pel WC. Agafo la bici molt millor, hidratació i primers km molt conservadors. Menjo, bec, menjo, bec… el recorregut és espectacular, prats verds, muntanyes, poblets i trams de carretera on realment es va molt ràpid. Les rodes de perfil, acoplat al màxim i donar continuïtat als pedals fa que els km passin molt despressa. Altres trams amb forts pendents, el terra pintat com qualsevol port del Tour de França, et fan sentir molt especial. Disfruto pedalant però sense desconnectar n’hi un segon. Un bon dia, l’entrenador i triatleta Pep de La Mora, em va dir: “si vols fer un bon Ironman, no pots desconnectar ni un segon”. Entre converses amb companys i triatletes, entre ells, Marcel Zamora, Marc Riera i en Jordi Martínez, sempre s’arriba a la mateixa conclusió: no et pots passar, sempre s’ha d’intentar guardar 1 o 2 marxes per la carrera a peu, sinó ets pell. El resultat dependrà dels entrenaments que hagis realitzat, no hi ha més. Primera volta, sense voler (conservant, sempre connectat i no perdent 1” enlloc) surt el temps que tenia pensat, 2h36’; si tot sortia bé els meus pares i la Mariona sabien que entre 2h35’ i 2h40’ passaria per boxes. Just a la fusta! Seguim i les cames responen, el pols mantingut, l’estómac respon, passen les hores i la sensació de fatiga encara no apareix, ha minvat molt poc el rendiment, estic content i amb ganes de córrer aviat. M’han avançat pocs triatletes al llarg dels 180km i això em fa pensar que estic força endavant de la classificació general. Tot hi tenir present les sortides per onades. Data important a dir, durant el sector de ciclisme no vaig veure n’hi un sol intent de drafting i les jutges sovint passaven i observaven les accions dels triatletes. T2: baixo “molt lleuger” de la bici, em sento fort i amb una sensació brutal. Havia fet un bon parcial però sobretot, no m’havia desgastat excessivament. Que fàcil és dir-ho i que complicat és dur-ho a la pràctica. Saludo als meus pares i a la Mariona, tots estem contents. Em veuen bé i jo també puc treure un bon somriure! Comença la festa i realment la duresa de la prova. A prop de la línia de meta (km 1-2, 11-12, 21-22, 31-32 i 42) hi ha un show muntat increïble: música, moltíssima gent, el quitrà pintat al màxim amb el nom de molts triatletes i el nom emblemàtic “IRONMAN”, pell de gallina!! Km i més km. El ritme és bo, sensacions molt bones i les cames i el coco van. M’avancen el 2n. i el 3r. (Michael Weis i Ivàn Raña) a 3’50”-4’/km. Als 500m ja no els veig. Jo a la meva. Saludo en Coky, ens portem uns 6km, i més endavant amb en Botello. Mitja marató, compte enrere total. Passo amb 1h37’, no m’ho puc creure. Gairebé freno per no passar-me de rosca, però l’energia que tinc em segueix ajudant a fer anar les cames una vegada i una altra. Gels, coca-cola, aigua, algun tros de síndria i taronja, càpsules de sals minerals, no em deixo res, miro endavant i no paro de córrer. Km 25, les cames es van endurint però el ritme persisteix. En aquell moment el meu cap començava a pensar: a veure què passarà d’aquí 10-15’, però les cames i el meu cor no paren de treballar. 4’45”-5’/km, “som-hi Jordi”. Fins al moment a la resta d’Ironmans que havia disputat, a partir del km 20-22km caminava en els avituallaments, era una mica de premi i al mateix temps, també per intentar coordinar i no tirar-me la coca-cola al cap o simplement no ser capaç de d’agafar el got dels voluntaris i/o vessar-lo abans de veure-me’l. Sembla una broma, però si algú s’hi ha trobat ja sap del què parlo. Començava un dels punts culminants de la prova, veig que alguns dels triatletes que m’havien avançat estan exhausts just per davant meu, i això fa que em puji la moral per poder mantenir el ritme. Només resten 10km per acabar, el cos comença estar força buit, encara em prendré un parell de gels més i forces gots de coca-cola. Les esponges empapades d’aigua i la gent amb mangueres que et mullen, es posen d’escàndol per refrescar i sobretot fer baixar la temperatura corporal. Ens creuem amb en Botello i ens animem fort, veig a la Mariona i m’anima al màxim, observo des de ja fa estona que puc aconseguir baixar de les 10h. Tinc poca energia però no desisteixo i m’exprimeixo al màxim perquè el ritme no decaigui. 5km i noto que m’emportaré un dels tres objectius esportius principals que sempre m’he marcat, encara no m’ho crec. Pateixo i pateixo més, apreto les dents, faig l’últim glop de coca-cola i aigua i veig els meus pares que m’animen com mai. “Ens veiem a la meta”, i jo “d’acord, però no teniu temps d’arribar sinó correu 5km”, “tranquil que arribem”. Només 3km i la Mariona per enèsima vegada m’anima i m’envia energia que ella també n’hi queda ben poca. Amb en Coky li queden pocs km i ens animem l’un a l’altre. Jo amb la directe posada cap a la línia de meta, passant a gent, i algú que també em passa a mi. Curiós, però m’avancen 2 triatletes d’uns 45-50 anys, brutal, em quedo de pedra i jo no puc fer-hi res, vaig al màxim de les meves possibilitats. Entrada a meta, m’emociono, veig els meus pares i ells també ho estan, quin gran moment. Busco la Mariona però no la veig de cap manera, entro a meta i em queda gravat a la retina tot l’esforç que he fet per arribar aquí, el sentiment de satisfacció és immens, sóc molt feliç. Ens retrobem tots entre abraçades i emoció a flor de pell!! Gràcies Mariona, l’Ironman és teu també per recolzar-me als bons i mals moments, no tot són flors i violes, gràcies carinyu. Els meus pares varen agafar un taxi per arribar a meta just a temps, això ho diu tot. Amics, esportistes, companys del CAT, sou vosaltres també part d’aquest gran dia. La constància, el treball i l’esforç que he dedicat per aconseguir aquest objectiu és incalculable, però la recompensa és molt més gran i em dóna energia pel proper objectiu i sobretot confiança amb mi mateix. La necessitava. Salut i constància companys/es!!
Jordi Checa -- LA RECOMPENSA DE MUCHO TRABAJO DETRÁS!! Durante el mes de julio de 2014 es cuando realmente comenzó la temporada 2015. La "fiebre" para lograr una inscripción de un Ironman emblemático hace que tengas que correr como un animal para no perder la oportunidad. Finalmente inscrito en el Ironman de Klagenfurt con la intención de poder prepararlo muy a conciencia. Sería mi 6º distancia Ironman y haría 3 años que por cuestiones de calendario, orografía de la prueba (Niza, Lanzarote, Altriman), plazas ... no competiría en una prueba realmente rápida por los tiempos que salen y por estadística anual de los triatletas. El 10 de enero con mi pareja, Mariona, fijamos la fecha para iniciar la temporada, 24 semanas de preparación por delante. Valoramos posibilidades tanto técnicas (material, nutrición, entrenamiento ...) como de calendario. Me gusta competir poco o competiciones secundarias. 2 duatlón (sprint y olímpico) + 2 triatlón media distancia + 2 marchas cicloturistas ... Finalmente, y por casualidades de la vida contacto con un entrenador Nueva Zelanda, ubicado en Colorado Springs (EE.UU.) con muy bagaje y experiencia tanto con triatlón de corta como de larga distancia ... en 2014 tuve uno del país. También me pongo de nuevo después de 4 años a manos de un nutricionista especialista en rendimiento. Lluvia de información y nos ponemos el mono de trabajo. El apoyo de mi fisio y masajista hace ya muchos años (Marc Vilaregut) y de otros profesionales de la fisioterapia + podología también dan el "check in" de inicio de temporada para pautar y analizar de pies a cabeza mi sistema musculoesquelético y darle continuidad a una dinámica de trabajo. Enero y febrero tranquilos pero con muchas sesiones pequeñas combinadas con mountain bike, esquí de fondo y trabajo de fuerza en el gym. Me cuesta arrancar pero a las 5-6 semanas el cuerpo empiena a responder y asimilar las 8-12h de entrenamiento semanal. Son muy relativos los metros nadados, km de ciclismo y km de carrera a pie... la intensidad y el volumen (carga de entrenamiento) cruzados son la ecuación real del entrenamiento más la densidad de este (descansos). Con pocos km en las piernas, primera cicloturista, la de Amer. Se hizo muy larga y dura, pero la primera paliza de más de 5h con todos los sentidos ya la tenemos en el bolsillo. La compartimos con Miquel Auladell (CAT), que este año se estrenaba a la larga distancia. Pasan las semanas volando. La fatiga "crónica", no sería la palabra ideal pero es la que refleja más mi estado, se convierte con mi amiga las 24h... si el mes tiene 30 días, puedo decir que 25 días voy cansado... tengo la suerte de trabajar de lo que me gusta y hacer lo imposible a nivel de horarios pero en el trabajo se debe cumplir, a nivel personal también, y vida social pues muy poco, porque engañarnos. Pero si algo quieres conseguir, todo no se puede tener, y hay que renunciar a según qué cosas. Comer bien, descansar y recuperarse (el más importante) de un entrenamiento para el día siguiente puedas volver a exprimir el cuerpo, no hay más en el mundo del rendimiento; aunque cada uno gestione sus objetivos deportivos a su medida. "No pain no gain";) Cuando abrimos la lata del período específico (12-13 semanas antes del IM) los rodajes semanales no bajan de 10-12km, 15-18 y 20-26km + una T2 sí o sí. El triatlón es nadar + pedalear + correr, pero por separado no tiene mucho sentido y al mismo tiempo no nos aporta demasiados beneficios, siempre que buscamos realmente optimizar el rendimiento. Quería pulir este aspecto como deporte íntegro. Cada semana hacía más km corriente cansado como un "burro", ¿Pero cuántas veces tienes altibajos en un IM o prueba de más de 6-7h? Díficil contabilizarlas! Por tanto a correr tantas veces como pudiera habiéndome zurrado encima la cabra o simplemente habiendo pedaleado 50-80 o más km. Al final he conseguido hacer entrenamientos de mucha calidad en bici, cambiarme y salir a correr como si todavía tuviera que romper la primera gota de sudor. Una semana, y otra y otra ... finalmente el cuerpo asimila, se adapta, es una locomotora que absorbe tantísimo trabajo que cuesta de creer. El precio por asimilarlo es mucha pasión y ganas de mejorar como nunca, no hay excusas ni secretos, y sobre todo individualización de cada deportista. La bici de crono (cabra) empieza a circular por La Plana... ya hacía 4 temporadas que utilizaba la bicicleta específica de triatlón de media/larga distancia. En los inicios no aguantaba más de 10' acoplado a la bicicleta de spinning del gimnasio y actualmente de 5 a 6h soy capaz de estar haciendo trabajo útil y efectivo; cuando estoy en forma. La suma de muchos detalles son la clave del éxito o que si hay un detonante que decae mucho también hará no llegar a buen puerto. Quería que el componente aerodinámico mejorara. 75% es el deportista y el 25% la bicicleta. Debía bajarme el manillar y así lo hice. Serán segundos ganados cada "x" km... pero todo suma! Un gato viejo sobre las dos ruedas, Coky, también del CAT, me dejó probar sus ruedas de perfil alto, y efectivamente vi que realmente ganaría algunos minutos tras 180km. Me puso manos a la obra para que pudiera recoger lo que iba sembrando. Doble Olímpico Tierras del Ebro, llegué muy fresco, con una buena sobrecarga de hidratos, se puede decir que desde el inicio de temporada no había hecho un descarga importante del entrenamiento. 4 integrantes del CAT nos desplazamos en el Delta. Natación a ritmo, bici al máximo de mis posibilidades y correr consistente. El global de la prueba me dice que estoy un poco mejor que el año anterior. No me gusta comparar tiempos y ritmos, obviamente los números nos dicen mucho, pero el viento, la humedad y la temperatura, influyen muchísimo; entre otras cosas. Cicloturista Terra de Remences, me exprimí al máximo de menos a más y acabamos "mano a mano" con Albert Carrasco, otro CAT, subiendo Cantonigròs a un gran ritmo. T2 de 11km justo al terminar para cerrar otra semana muy buena. Inicio periodo competitivo. Realmente lo puedo llamar así porque cada semana hay algún test o de muchos km en bici, o T2 y alguna T1 (nadar + correr). ¿Cuántas veces la hacemos? No suele ser demasiado frecuente. Junio entra por la puerta y ya quedan pocos días. Prefiero sacar algún día de entrenamiento para descansar y empezar a concentrar muchas horas en un sólo día, alimentación real y hacer simulaciones idénticas al Ironman. Simulamos un HALF con Coky y enlazo el día siguiente 5h de ciclismo con desnivel con otro animal, Toni Font. La semana siguiente quiero darme confianza y hacer un entrenamiento excesivo o no, pero necesitaba hacerlo. 3000m de natación de calidad + 150-160km ciclismo rodador + 1h45' de carrera a pie, salieron un total de 7h30' de entrenamiento. Marc Puig, un loco de exprimir el cuerpo para mejorar diariamente y una bellísima persona, me acompañó; aún está silbando el "pájaro", qué cabeza que tiene y pasión incansable. Expedición del CAT, nos desplazamos en Zarautz, el triatlón más mítico del estado y uno de los más antiguos. La prueba nos esperaba, la lluvia y la afición vasca descomunal también. Competición pasada por agua pero difícil de explicar, hay que vivirla, sensacional prueba donde el rendimiento fue muy bueno sobre todo en la parte final de la prueba. La recuperación fue buena a nivel muscular pero a los 4-5 días un "bajón" irreversible me hizo dormir y comer lo que no está escrito, estaba a 0 de energía, mi cuerpo no respondió en 72h. La suerte fue que no me puse enfermo, pero anímicamente toqué fondo. La comprensión y ánimos de Mariona fueron clave para cargar pilas!! Durante el viaje hacia Austria y los días previos desconectamos, activamos el cuerpo cada día, mucha hidratación e hidratos de carbono que no falten. Todo listo, muchas dudas, muchas incertidumbres, llorar... Estaba muy apático los últimos 7-10 días antes de la prueba. Buff!! A nadie le gusta, pero cuesta controlarlo. Cuanto más apuestas por algo, más presión sientes y la intensidad con que se vive es más compleja! Este año el sentimiento era excesivo!! Había entrenado muchísimo, y tenía ganas de hacer una gran prueba. Aprendí que el crono era el enemigo de las pruebas de esta magnitud, lección aprendida cuando en 2012 abandoné a Challenge Roth en la T2. Todo apunte, material probado, revisado, no me dejo nada! Nos hemos saludado con Jordi Cutrina y de lejos he visto David Botello, pero hay tanta gente y todos salimos en olas diferentes, que cuesta verte. Salida, pasan minutos, me siento bien, una natación limpia. El sol de cara y el agua está calentita, qué calor! Me siento un poco mareado, tengo ganas de salir del agua. Entramos en la zona del canal (800m) con muchísima gente a los laterales, profundidad del canal de 1m y realmente deslizamos muy rápido. Me molesta el neopreno, las gafas, me giro, me hago entrar agua al neopreno para sentir más fresco, miro el reloj y observo que estoy nadando bien para bajar de 60'. Último giro y T1. Neopreno fuera, estoy medio mareado y prefiero perder 1' y pasar por el WC. Cojo la bici mucho mejor, hidratado y primeros Km muy conservadores. Como, bebo, como, bebo... el recorrido es espectacular, prados verdes, montañas, pueblos y tramos de carretera donde realmente se va muy rápido. Las ruedas de perfil, acoplado al máximo y dar continuidad a los pedales hace que los km pasen muy deprisa. Otros tramos con fuertes pendientes, el suelo pintado como cualquier puerto del Tour de Francia, te hacen sentir muy especial. Disfruto pedaleando pero sin desconectar ni un sólo segundo. Un buen día, el entrenador y triatleta Pep de La Mora, me dijo: "si quieres hacer un buen Ironman, no puedes desconectar ni un segundo". Entre conversaciones con compañeros y triatletas, entre ellos, Marcel Zamora, Marc Riera y Jordi Martínez, siempre se llega a la misma conclusión: no te puedes pasar, siempre hay que intentar guardar 1 o 2 marchas para la carrera en pie, sino puedes ser un muerto viviente al cabo de unos km o en el maratón. El resultado dependerá de los entrenamientos que hayas realizado, no hay más. Primera vuelta, sin querer (conservando siempre conectado y no perdiendo un sólo segundo) sale el tiempo que tenía pensado, 2h36'; si todo salía bien mis padres y Mariona sabían que entre 2h35 'y 2h40' pasaría por boxes. Seguimos y las piernas responden, el pulso mantenido, el estómago responde, pasan las horas y la sensación de fatiga aún no aparece, ha disminuido muy poco el rendimiento, estoy contento y con ganas de correr pronto. Me han avanzado pocos triatletas a lo largo de los 180km y eso me hace pensar que estoy bastante adelante de la clasificación general. Cabe tener presente las salidas por olas. Nota importante a comentar! Durante el sector de ciclismo no vi ni un sólo intento de drafting y jueces a menudo pasaban y observaban las acciones de los triatletas. T2: bajo "muy ligero" de la bici, me siento fuerte y con una sensación brutal. Había hecho un buen parcial pero sobre todo, no me había desgastado excesivamente. Qué fácil es decirlo y que complicado es llevarlo a la práctica. Saludo a mis padres y a Mariona, todos estamos contentos. Me ven bien y yo también puedo sacar una buena sonrisa! Empieza la fiesta y realmente la dureza de la prueba. Cerca de la línea de meta (km 1-2, 11-12, 21-22, 31-32 y 42) hay un show montado increíble: música, muchísima gente, el alquitrán pintado al máximo con el nombre de muchos triatletas y el nombre emblemático "IRONMAN", piel de gallina!! Km y más km. El ritmo es bueno, sensaciones muy buenas y las piernas y el coco van. Me adelantan el 2º. y el 3er. (Michael Weis y Iván Raña) a 3'50"-4'/ km. Los 500m los pierdo de vista. Yo a la mía. Saludo a Coky, nos llevamos unos 6km, y más adelante a David Botello. Media maratón, cuenta atrás total. Paso con 1h37', no me lo puedo creer. Casi freno para no pasarme de rosca, pero la energía que tengo me sigue ayudando a manejar las piernas una y otra vez. Geles, coca-cola, agua, algún trozo de sandía y naranja, cápsulas de sales minerales, no me dejo nada, miro adelante y no paro de correr. Km 25, las piernas se endurecen pero el ritmo persiste. En ese momento mi cabeza empezaba a pensar: a ver qué pasará dentro 10-15', pero las piernas y mi corazón no paran de trabajar. 4'45 "-5'/km, "vamos Jordi". Hasta el momento en el resto de Ironmans que había disputado, a partir del km 20-22km andaba en los avituallamientos, era un poco de premio y al mismo tiempo, también para intentar coordinar y no echarme la coca-cola a la cabeza o simplemente no ser capaz de coger el vaso de los voluntarios y/o vaciarlo antes de bebérlo. Parece una broma, pero si alguien le ha pasado ya sabe de lo que hablo. Comienza uno de los puntos culminantes de la prueba, veo que algunos de los triatletas que me habían adelantado están exhaustos justo por delante de mí, y eso hace que me suba la moral para poder mantener el ritmo. Sólo quedan 10km para terminar, el cuerpo empieza a estar bastante vacío, aunque me tomaré un par de geles más y vasos de Coca-Cola. Las esponjas encharcadas de agua y la gente con mangueras que te mojan, se ponen de escándalo para refrescar y sobre todo hacer bajar la temperatura corporal. Nos cruzamos con Botello y nos animamos fuerte, veo a Mariona y me anima a tope, observo desde ya hace rato que puedo conseguir bajar de las 10h. Tengo poca energía pero no desisto y me exprimo al máximo para que el ritmo no decaiga. 5km y noto que me llevaré uno de los tres objetivos deportivos principales que siempre me he marcado, aunque no me lo creo. Sufro y sufro más, aprieto los dientes, hago el último sorbo de Coca-Cola y agua y veo a mis padres que me animan como nunca. "Nos vemos en la meta", y yo "de acuerdo, pero no tiene tiempo de llegar sino corréis 5km", "tranquilo que llegamos". Sólo 3 km y Mariona por enésima vez me anima y me envía energía que ella también le queda muy poca. Nos cruzamos con Coky. Le quedan pocos km y nos animamos el uno al otro. Yo con la directo puesta hacia la línea de meta, pasando a gente, y alguien que también me había avanzado. Curioso, pero me adelantan 2 triatletas de unos 45-50 años, brutal, me quedo de piedra y yo no puedo hacer nada, voy al máximo de mis posibilidades. Entrada a meta, me emociono, veo a mis padres y ellos también lo están, qué gran momento. Busco Mariona pero no la veo de ninguna manera, entro en meta y me queda grabado en la retina todo el esfuerzo que he hecho para llegar aquí, el sentimiento de satisfacción es inmenso, soy muy feliz. Nos encontramos todos entre abrazos y emoción a flor de piel!! Gracias Mariona, el Ironman es tuyo también para apoyarme en los buenos y malos momentos, gracias cariño. Mis padres fueron a coger un taxi para llegar a meta justo a tiempo, eso lo dice todo. Amigos, deportistas, compañeros del CAT, sois vosotros también parte de este gran día. La constancia, el trabajo y el esfuerzo que he dedicado para conseguir este objetivo es incalculable, pero la recompensa es mucho más grande y me da energía para el próximo objetivo y sobre todo confianza conmigo mismo. La necesitaba. Saludos y constancia compañeros/as!! Jordi Checa
1 Comment
|
El meu blogUna barreja d'opinió, crònica i literatura científica. Espero que t'aporti algun granet de sorra!! Xarxes socialsEntrades Blog
October 2023
Webs d'interÈsCol·laboradors |