Rendiment i estar a dins a casa a priori poden semblar nexes divergents. En breu farà trenta dies que degut al COVID19 hem tingut de canviar d'hàbits; el terme esport, objectius competitius i activitat física han fet un canvi de 360º.

Les xarxes ens "impulsen" a fer activitat, el mercat de material esportiu per fer ús a casa ja arriba en compte gotes, entrenadors que recomanen rigurositat, vídeos d'exercicis sense individualització, entrenaments sense criteris, etc. Cal ser conscients d'aquesta desinformatització o informació aleatòria extesa. 

Realment no cal anar més enllà, tenim  opcions diverses; sense material, amb el pes del nostre cos o amb material treballant la creativitat amb cadires, ampolles d'aigua o simplement un rotlle de paper higiènic... al final lo important  és activar-se.
​
Jo particularment disposo de rodet, gomes, 15 escales i terrassa 3x4m i amb això i la bona pauta puc fer i desfer moltíssimes sessions planificades. 

​
Quins serien les pautes a seguir ara mateix sense els objetius competitius a curt termini? 

1. Canvia el xip i agraeix d'estar sa, sense lesions ni malalties.

2. Evita l'excés de l´entrenament, és a dir, no vulguis millorar la forma física de cop, davant la situació del confinament.

3. Treballa per mantenir una base aeròbica òptima, millora la força màxima i genera noves adaptacions musculars i articulars (córrer/salts en espai reduït, rodet i treball de gomes/natació en sec); ja tindràs temps de fer volum i km a l'aire lliure.

4. Pensa en la possiblitat de fer una pretemporada llarga o iniciar una nova temporada, segons lo acordat amb el teu entrenador.

5. Analitza si has fet una sobrecompensació (reducció de la càrrega d'entrenament seguit d'una millora substancial), que té una durada limitada i es pot convertir en desentrenament o pèrdua de forma.

6. Segueix amb els teus hàbits d'entrenament, adaptats al confinament.

7. Defineix de nou els objectius a treballar, els continguts de les sessions (zones metabòliques), la durada, l'intensitat i la densitat setmanal.

8. Utilitza el temps per llegir i aprendre de la multitud de variables relacionades directe i indirectament amb el teu rendiment.

9. Confia amb qui sempre has confiat o fés la teva selecció amb el rigor pertinent.

 10. Gaudeix entrenant i entrenament a entrenament: focalitzat amb avui.

Molta salut.
Jordi Checa Endurance Training


--------------


Rendimiento y estar dentro en casa a priori pueden parecer nexos divergentes. En breve hará treinta días que debido al COVID19 hemos tenido que cambiar de hábitos; el término deporte, objetivos competitivos y actividad física han hecho un cambio de 360º.

Las redes nos "impulsan" a hacer actividad, el mercado de material deportivo para hacer uso en casa ya llega en cuenta gotas, entrenadores que recomiendan rigurosidad, vídeos de ejercicios sin individualización, entrenamientos sin criterios, etc. Hay que ser conscientes de esta desinformatització o información aleatoria extendida.

Realmente no hay que ir más allá, tenemos opciones diversas; sin material, con el peso de nuestro cuerpo o con material trabajando la creatividad con sillas, botellas de agua o simplemente un rollo de papel higiénico... al final lo importante es activarse.

Yo particularmente dispongo de carrete, gomas, 15 escaleras y terraza 3x4m y con esto y la buena pauta puedo hacer y deshacer muchísimas sesiones planificadas.


¿Cuáles serían las pautas a seguir ahora mismo sin los objetivos competitivos a corto plazo?

1. Cambia el chip y agradece estar sano, sin lesiones ni enfermedades.

2. Evita el exceso de entrenamiento, es decir, no quieras mejorar la forma física de golpe, ante la situación del confinamiento.

3. Trabaja para mantener una base aeróbica óptima, mejora la fuerza máxima y genera nuevas adaptaciones musculares y articulares (correr/saltos en espacio reducido, rodillo y trabajo de gomas/natación en seco), ya tendrás tiempo de hacer volumen y km al aire libre.

4. Piensa en la posibilidad de hacer una pretemporada larga o iniciar una nueva temporada, según lo acordado con tu entrenador.

5. Analiza si has hecho una sobrecompensación (reducción de la carga de entrenamiento seguido de una mejora sustancial), que tiene una duración limitada y se puede convertir en desentrenamiento o pérdida de forma.

6. Sigue con tus hábitos de entrenamiento, adaptados al confinamiento.

7. Define de nuevo los objetivos a trabajar, los contenidos de las sesiones (zonas metabólicas), la duración, la intensidad y la densidad semanal.

8. Usar el tiempo para leer y aprender de la multitud de variables relacionadas directa e indirectamente con tu rendimiento.

9. Confía con quien siempre has confiado o haz tu selección con el rigor pertinente.  

10. Disfruta entrenando y entrenamiento a entrenamiento: focalizate con el hoy.

Mucha salud.
Jordi Checa Endurance Training

Fa pocs dies em va venir al cap aquest nom per definir el 2019 a nivell competitiu, i aquí va. Vaig encetar la temporada el 15 d'octubre de l'any passat. Un bagatge d'entrenament els primers nou mesos de l'any (2018) d'intensitat i poca quantitat (volum) i densitat (quantitat d'entrenaments setmanals i duresa) baixa, la prioritat d'entrenar era secundària; molts canvis i canvi de cicle esportiu post 2017.

La marató va sortir molt bé, 2h55'. www.jordicheca.com/blog/entrenament-creuat-treball-de-potencia-preparacio-marato-de-sevilla-2019
Tenia el cap 2h54', per 4" se'm va escapar, entrenant a meta donant-ho absolutament tot els últims metres de cursa, "esprintant que diguem" després de 42195m.

Seguia l'any amb una parada a nivell d'entrenament específic però amb altres adaptacions fisiològiques (si parlem de rendiment, lo què sempre em mou i intento aprendre per millorar optimitzant un dia a dia normal: treballar, estudiar, vida social i viure en parella). Vaig viatjar al Nepal a fer un trekking com a principal objectiu; era una altra excusa per veure món i experimentar en altitud. 12 dies de trekking a una mitjana de 4000m d'altitud, no havia estat mai més de 3 dies seguits en altitud superior als 2600-2800m. Adaptació correcta i recomanació a tothom anar als peus del sostre del món, l'Everest i el país en si, la seva generosa cultura.

14 setmanes d'entrenament de triatló específic després de 2 anys... l'Ironman de Cork a la vista amb moltíssim il·lusió i valorar on seria després d'un 2017 amb el millor rendiment fins el moment; no vaig entrenar 100% pur #swimbikerun però si integrat amb algun trail pel mig... (Matxos amb un amic, en Jordi) i algunes cicloturistes mítiques com el Tour de Flandes. Les primeres setmanes varen ser complexes, el triatló és un no parar de forma ordenada i òptima si volem realment rendir, sol·licita molt temps i sobretot paciència, molta paciència i saber autoanalitzar on som amb la càrrega del dia a dia acumulada i poca frescura per això cal creuar sensacions & rendiment del present amb dades objectives (potència a sobre la bici, ritmes crítics carrera a peu/natació) i control de fatiga i observació d'evolució (amb un pulsioxímetre he estat mesurant el pols i la SO2* al desperatar-me, previ i posterior a l'entrenament), tenint present que no és tant rellevant ni important com en altitud.

Vaig centralitzar-ho amb 2 mesocicles cada un de 4-5 setmanes i 9 dies de posta apunt final. Anar a més i al final tancar l'aixeta, aquesta era la sensació, per tant molt bona (una bona preparació per Ironman es necessiten mínim 4-6 mesos comptant amb experiència prèvia en triatló de distància inferior; però no és el meu cas... són anys i molt bagatge). Unes molèsties al flexor del dit gros del peu em va fer la guitza varies setmanes però entre fisioteràpia, bona alimentació i descans; intentariem arribar en una forma òptima a Irlanda. El Half d'Amposta única prova competida prèviament, amb els 2 primers segments molt consistents i obtenint números similars al 2017 i un segment a peu conservador per evitar recaure amb la molèstia, em confirmaven un punt òptim de rendiment a 4 setmanes vista.

9h24' el temps d'IMCork sense segment de natació (anul·lació per mal temps), una classificació general molt bona i un 8è. lloc al meu grup d'edat, em deixaven un sabor de boca molt bo i de nou amb l'espineta de... ostres si hagués entrenat unes 20 setmanes de forma específica com anteriors temporades, hagués pogut assolir 1 o 2 graons més de rendiment. Aquest era el meu pronòstic, al veure que l'assimilació de la càrrega era bona sumat a un dia a dia tranquil, exigent i de pocs entrenaments mortífers (no hi crec massa i cada vegada menys. Més densitat i minuts adequats per sobre llindar de potència i velocitat crítica), sinó amb un control de la fatiga bo i complint amb la meva planificació adaptada setmana a setmana. Assimilar de forma successiva moltes setmanes de planificació amb els microcicles (4-7 dies) d'ajust/descàrrega pertinents.

Tres dies post IMCork amb l'adrenalina a flor de pell encara m'inscrivia a l'IMVIchy, dit i fet!! 6 setmanes més de treball consistent (2 setmanes post Cork per recuperar i posar el cos a to; 2 d'agafar "ritme" amb entrenaments curts i d'alta intensitat combinat amb rodatges llargs i lents, 1 bloc de 4 setmanes d'alta càrrega; i 7-8 dies posta apunt baixant drasticament el volum i mantenint velocitats mitjes/altes inclosos dos dies d'activitat zero).

Vaig posar tota la carn a la graella, no ho puc fer sempre. Vaig gestionar el meu dia a dia lo millor possible, per treure unes 20h/setmanals durant el bloc de càrrega al qual mai havia fet fins el moment a veure què succeïa: més que les hores 18-24-23-18, la qualitat d'aquestes amb entrenament polaritzat bàsicament (Z5 i Z2) i volum, un petit stage amb altitud amb km i molt desnivell de bicicleta concentrat. La carrera a peu des de finals de maig es va veure alterada fins el 25/08 finalment... per les molèsties al flexor del dit gros; on només he pogut seguit fent rodatges mitjos i regeneratius, buscant l'equilibri entre la càrrega corrent, treball preventiu, fisioteràpia setmanal i alimentant-me lo millor i neutre possible, i molt descans.

Anava amb un objectiu claríssim i això et fa relativitzar el dia a dia: la fatiga on convius diàriament amb les obligacions, "entrenar és fàcil quan estàs altament motivat" que no vol dir menys dur, lo realment exigent és aguantar el dia amb la resta de tasques: feina i convivència quan t'arrossegues. Amb il·lusió com sempre, és més senzill! 

Finalment aconsegueixo 32è de la general (9h50'). Un 9è. de grup d'edat (35-39), lloc on fins el km 20 de la marató estava en posició de plaça directe per la classificació per Kona, 4t. i 5è. Molt content per haver lluitat fins l'últim metre la cursa i per millorar en varis aspectes: fer les transicions lo màxim de ràpid possible guanyant 1-2' respecte els altres IM, 5w més al segment ciclista afegit d'una millor aerodinàmica amb material estimant uns 8-10' més ràpid respecte el 2017 i Cork 2019, i lluitar com sempre. He millorat lluïtant? Crec que si, sempre podem un punt més. La línia és molt fina. La lluita interna mental la viu cadascú amb la seva ment. L'Amanda, els meus pares i en Joan van lluitar igual o més que jo estant dispersats pel recorregut i animant com el que més des de les 5am. Cantant-me la posició i empenyent com els qui més. No podia fallar-los, almenys buidar-me al 100%.

Què puc millorar? Un pla a 12 mesos vista i buscar millorar la marató de l'ironman en escreix, essent conscient que no queden moltes bales per tirar amb 9 anys d'experiència en llarga distància i 11 ironmans a sobre, però n'hi ha segur. Valorant i ajustant aquesta faceta des de ja, hem arrencat ja. SOM-HI, tot és relatiu!!!!

Tancava la temporada amb l'Ironman 70.3 de Río de Janeiro al cap de 4 setmanes amb l'empenta que duïa i sense cap mena de posta apunt ni entrenant degudament, sobre lo què m'encaixava les vacances i les ganes. Un 7è lloc de grup d'edat em donava el passatge al mundial d'ironman 70.3 (6 slots i primer de la llista d'espera al qual van renunciar fins l'onzena posició). Ritmes correctes, sobre lo previst i sensacions realment bones. El team Brasil: Amanda, Roro, Marcela, Larisa i Paulinho no hi varen faltar sota la pluja. 

*SO2 = Saturació d'oxigen en sang.

Salutacions i no pareu  de persistir!
Jordi Checa Endurance Training 
​ 

--------------


Hace pocos días me vino a la cabeza este nombre para definir en 2019 a nivel competitivo, y ahí va. Empezé la temporada el 15 de octubre del año pasado. Un bagaje de entrenamiento los primeros nueve meses del año (2018) de intensidad y poca cantidad (volumen) y densidad (cantidad de entrenamientos semanales y dureza) baja, la prioridad de entrenar era secundaria; muchos cambios y cambio de ciclo deportivo post 2017.

El maratón salió muy bien, 2h55'. www.jordicheca.com/blog/entrenament-creuat-treball-de-potencia-preparacio-marato-de-sevilla-2019 Tenía en la cabeza 2h54', por 4 "se me escapó, entrenando a meta dando absolutamente todo los últimos metros de carrera," esprintando que digamos" tras 42195m.

Seguía el año con una parada a nivel de entrenamiento específico pero con otras adaptaciones fisiológicas (si hablamos de rendimiento, el que siempre me mueve e intento aprender para mejorar optimizando un día a día normal: trabajar, estudiar, vida social y vivir en pareja). Viajé en Nepal a hacer un trekking como principal objetivo; era otra excusa para ver mundo y experimentar en altitud. 12 días de trekking en una media de 4000m de altitud, no había estado nunca más de 3 días seguidos en altitud superior a los 2600-2800m. Adaptación correcta y recomendación a todos ir a los pies del techo del mundo, el Everest y el país en si, la generosa cultura.

14 semanas de entrenamiento de triatlón específico después de 2 años... el Ironman de Cork a la vista con muchísimo ilusión y valorar donde podría llegar después de un 2017 con el mejor rendimiento hasta el momento; no entrené 100% puro #swimbikerun pero si integrado con algún trail por medio de por medio... (Matxos con un amigo, Jordi) y algunas cicloturistas míticas como el Tour de Flandes. Las primeras semanas fueron complejas, el triatlón es un no parar de forma ordenada e óptima si queremos realmente rendir, solicita mucho tiempo y sobre todo paciencia, mucha paciencia y saber autoanalizarse donde estamos con la carga del día a día acumulada y poca frescura por eso hay que cruzar sensaciones & rendimiento del presente: datos objetivos (potencia encima la bici, ritmos críticos carrera a pie/natación) y control de fatiga y su observación (con un pulsioxímetro medí el pulso y la SO2* al levantarse, previo y posterior al entrenamiento), teniendo presente que no es tan relevante ni importante como en altitud.

Lo planifique con 2 mesociclos cada uno de 4-5 semanas y 9 días de puesta a punto final. Ir a más y al final cerrar el grifo, esta era la sensación, por lo tanto muy buena (una buena preparación para Ironman se necesitan mínimo 4-6 meses contando con experiencia previa en triatlón de distancia inferior, pero no es mi caso... son años y mucho bagaje). Unas molestias en el flexor del dedo gordo del pie me di la lata varias semanas pero entre fisioterapia, buena alimentación y descanso intentaríamos llegar en una forma óptima a Irlanda. El Half de Amposta única prueba competida previa con los 2 primeros segmentos muy consistentes y obteniendo números similares al 2017 y un segmento a pie conservador para evitar recaer con la molestia; me confirmaban un punto óptimo de rendimiento a 4 semanas del IM..

9h24' el tiempo de IMCork sin segmento de natación (anulación por mal tiempo), una clasificación general muy buena y un 8º lugar en mi grupo de edad, me dejaban un sabor de boca muy bueno y de nuevo con la espinita de... ostras si hubiera entrenado unas 20 semanas de forma específica como anteriores temporadas, hubiera podido alcanzar 1 o 2 escalones más de rendimiento. Este era mi pronóstico, al ver que la asimilación de la carga era buena sumado a un día a día tranquilo, exigente y de pocos entrenamientos mortíferos (no creo demasiado y cada vez menos. Más densidad y minutos adecuados por encima umbral de potencia y velocidad crítica), sino con un control de la fatiga bueno y cumpliendo con mi planificación adaptada semana a semana. Asimilar de forma sucesiva muchas semanas de planificación con los microciclos (4-7 días) de ajuste/ descarga pertinentes.

Tres días post IMCork con la adrenalina a flor e piel aún me inscribiera al IMVIchy, dicho y hecho!! 6 semanas más de trabajo consistente (2 semanas post Cork para recuperar y poner el cuerpo a tono; 2 de coger "ritmo" con entrenamientos cortos y de alta intensidad combinado con rodajes largos y lentos, 1 bloque de 4 semanas de alta carga; y 7-8 días puesta a punto bajando drásticamente el volumen y manteniendo velocidades medias/altas incluidos dos días de actividad cero).

Puse toda la carne en el asador, no puedo hacerlo siempre. Gestioné mi día a día lo mejor posible, para sacar unas 20h/semanales durante el bloque de carga al que nunca había hecho hasta el momento a ver qué sucedía: más que las horas 18-24-23-18, la calidad de estas con entrenamiento polarizado básicamente (Z5 y Z2) y volumen, un pequeño stage con altitud con km y mucho desnivel de bicicleta concentrado. La carrera a pie desde finales de mayo se vio alterada hasta el 25/08 finalmente... por las molestias en el flexor del dedo gordo; donde sólo he podido seguido haciendo rodajes medios y regenerativos, buscando el equilibrio entre la carga corriendo, trabajo preventivo, fisioterapia semanal y alimentándome mejor y lo más neutro posible, y mucho descanso.

Iba con un objetivo clarísimo y eso te hace relativizar el día a día: la fatiga donde convives diariamente con las obligaciones, "entrenar es fácil cuando estás altamente motivado" que no quiere decir menos duro, el realmente exigente es aguantar el día con el resto de tareas: trabajo y convivencia cuando te arrastras. Con ilusión como siempre, es más sencillo!

Finalmente consigo un 32º de la general (9h50'). Un 9º de grupo de edad (35-39), donde hasta el km 20 del maratón estaba en posición de plaza directa por la clasificación para Kona, 4º. y 5º. Muy contento por haber luchado hasta el último metro la carrera y para mejorar en varios aspectos: hacer las transiciones el máximo de rápido posible ganando 1-2' respecto a los otros IM, 5w más al segmento ciclista añadido de una mejor aerodinámica con material amando unos 8-10' más rápido respecto al 2017 y Cork 2019, y luchar como siempre. ¿He mejorado luchando? Creo que si, siempre podemos un punto más. La línea es muy fina. La lucha interna mental la vive cada uno con su mente. Amanda, mis padres y Joan lucharon igual o más que yo estando dispersados ​​por el recorrido y animando como el que más desde las 5am. Cantándome la posición y empujando como los que más. No podía fallarles, al menos vaciarme al 100%.

¿Qué puedo mejorar? Un plan a 12 meses vista y buscar mejorar el maratón del ironman de creces, siendo consciente de que no quedan muchas balas para tirar con 9 años de experiencia en larga distancia y 11 ironmans encima, pero hay seguro. Valorando y ajustando esta faceta desde ya, hemos arrancado. ADELANTE, todo es relativo!!!!

Cerraba la temporada con el Ironman 70.3 de Río de Janeiro al cabo de 4 semanas con el empuje que llevaba y sin ningún tipo de puesta a punto ni entrenando debidamente, sobre el que me encajaban las vacaciones y las ganas. Un 7º lugar de grupo de edad me daba el pasaje al mundial de ironman 70.3 (6 slots y primero de la lista de espera al que renunciaron hasta la undécima posición). Ritmos correctos, sobre el previsto y sensaciones realmente buenas. El team Brasil: Amanda, Roro, Marcela, Larisa y Paulinho no faltaron debajo la lluvia.

*SO2 = Saturació d'oxigen en sang.

Saludos y no pares de persistir!
Jordi Checa Endurance Training

Aquest recent hivern vaig preparar per 3a. vegada una marató, 42195m a fons; a consciència. Per mi preparar-la requereix un compromís amb mi mateix: ambició + treball + optimitzar el meu màxim rendiment possible com esportista amateur.

Les prioritat apart d'acumular km corrent, bàsic; era donar un nou estímul diferent fins el moment no entrenat. Què ens aporta això? Generar adaptacions noves al nostre sistema nerviós, la nostra centraleta. La potència, la força explosiva segons evidències científiques en esports de resistència, (us deixo alguns enllaços al final del post) aporta: economia d'esforç (posposar la fatiga, mantenir la força/resistència a la part final de la competició), optimitzar la biomecànica de la carrera a peu, increment del nostre VO2màx, increment del nostre VT2 (llindar anaeròbic)... clarament ens fa millorar.

No només ens pot fer millorar aquest treball de potència explosiva específic, és la suma de varies variables (http://www.jordicheca.com/blog/larbre-de-lentrenament-rendiment), dit de forma ràpida: sumar km, combinar rodatges curts/mitjos/llargs, entrenaments de canvis de ritme "fartlecks", sèries curtes i llargues, sprints, tècnica de carrera... i tot l'entrenament invisible (alimentar-se degudament, visitar al fisioterapeuta/ostèopata, descansar i emocionalment estar equilibrat); anomenat pels "gurús" i els savis del rendiment, l'art d'entrenar.

He gastat forçes cartutxos, he tirat de varies branques (l'arbre de l'entrenament). Tinc certa experiència ja, molts km a sobre; fa pocs mesos vaig calcular les hores que havies entrenat els últims 15 anys, unes 6000h; acumulant unes 4200h les últimes 8 temporades (2011-2018). Les lesions m'han respectat sempre, perquè m'he cuidat i he invertit molts diners anant al fisio, fent estudis biomecànics corrent i pedalant i treballant mecànicament bé nedant, pedalant, corrent i quan faig qualsevol moviment de força al gimnàs i/o amb el propi cos.

Entrenant amb la part tècnica la preparació en si, números i com els he repartit:

- 18 setmanes d'entrenament dedicats a la marató.
- 983km (90km de trail).
- 54,59km/setmana (3-5 sessions setmanals). Últim mes previ a la marató 87,19km/setmana (cada mes he incrementat els km 10-20%).
- 13 sessions de potència (força màxima combinat de força explosiva: 1/2 squat, split, CMJ, squatjump, premsa, premsa monopodal, extension leg, extension leg monopodal). M'he guiat com a autoentrenador bàsicament en no perdre velocitat d'execució de cada repetició. 4-6x6-8repeticions de 3 exercicis per sessió. L'augment de pes ha estat de forma "assaig/error" cada 3-4 setmanes, a mesura que assimilava la càrrega tant corrent com amb el ferro del gimnàs. *Si perdia velocitat a les últimes repeticions de cada sèrie, deixava estar aquella sèrie i valorava si seguia en la següent o no. Una forma analítica i objectiva 100% seria mesurar-ho amb un encoder lineal (https://g-se.com/encoder-lineal-bp-L57cfb26e815cd) i observar quant realment perdem velocitat i seguir o parar la sèrie. 
- 22 sessions de treball compensatori/preventiu.
- 1-2 sessions de 1500-2500m natació/setmana, bàsicament regeneratius i tècnica.
- 1-2 sessions de 30-70km ciclisme, bàsicament regeneratius i rodatges amb grup.
- Competicions: Behobia San-Sebastián (1h21'), 10km Cerdanyola del Vallès (38'51"), 1/2 marató de Ripoll (1h28'), 1/2 marató Figueres (1h26'), 1/2 marató Sitges (1h24'), marató de Sevilla 2019 (2h55'04").

*La càrrega de tot aquest treball plasmat és el kit de la qüestió i el què ens pot fer millorar més o menys. Cada preparació és un món, cada any és diferent i evolucionem físic i mental. Sóc de no portar ritmes excessivament alts: primera raó sóc lent i pesat; i segona raó perquè la destrucció muscular és molt gran; prioritzo cada vegada més no "destruïr-me un dia i les properes 48h no poder n'hi entrenar", sinó el contrari; passos de formigueta ens aporten més a mig i llarg termini, CONTINUÏTAT dia darrere dia.

Tenia l'incertesa de si aquest treball de força em donarien aquest grau de millora juntament amb un extra de càrrega corrent respecte el 2016. Volia millorar 4-5', aconseguir 2h54', finalment 2h55'04"; però el què més em reconforta és la força que tenia al final de la prova (1h28' primera mitja i 1h27' segona mitja marató); les matxacades post tirada llarga, prèvia a sèries... etc. 1001 combinacions d'entrenament creuat setmana a setmana, és la meva premissa entrenant. No fer cap setmana el mateix ordre i seqüència entrenant, revolucionar el sistema nerviós... Des de fer una tirada de 24km a ritme i enllaçar 19km de trail seguits i a les 48h fer 24 sèries de 400m a la pista, o fer 10km a les 8pm i a les 9:30h del matí de l'endemà una 1/2 marató... no és lo adequat però el rendiment és "lo inadequat" dins l'adaptació i l'acceptació de cada cos i esportista (ment), i els rodatges a foc lent (o fer-los nedant o pedalant), bàsic juntament amb algun dejú i entrenar relativament buit algun dia amb els nivell de glucògen baixos i donar-li força al sistema lipolític del nostre organisme, tot suma; i bàsic per proves aeròbiques.

Alguns enllaços on argumentem el perquè d'entrenar la força màxima/explosiva aplicada als esports de resistència:   

www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/20136751
​https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23914932
https://mundoentrenamiento.com/entrenamiento-de-potencia-y-resistencia/
https://kinesiologycontent.com/the-optimal-training-load-for-the-development-of-muscular-power/


Salutacions i gaudiu entrenant!

#jcendurancetraining
 

--


Este reciente invierno preparé para 3ª vez un maratón, 42195m a fondo; a conciencia. Para mí prepararla requiere un compromiso conmigo mismo: ambición + trabajo + optimizar mi máximo rendimiento posible como deportista amateur.

Las prioridad aparte de acumular km corriente, básico; era dar un nuevo estímulo diferente hasta el momento no entrenado. ¿Qué nos aporta esto? Generar adaptaciones nuevas en nuestro sistema nervioso, nuestra centralita. La potencia, la fuerza explosiva según evidencias científicas en deportes de resistencia, (os dejo algunos enlaces al final del post) aporta: economía de esfuerzo (posponer la fatiga, mantener la fuerza/resistencia en la parte final de la competición), optimizar la biomecánica de la carrera a pie, incremento de nuestro VO2máx, incremento de nuestro VT2 (umbral anaeróbico) ... claramente nos hace mejorar.

No sólo nos puede hacer mejorar este trabajo de potencia explosiva específico, es la suma de varias variables (http://www.jordicheca.com/blog/larbre-de-lentrenament-rendiment), dicho de forma rápida: sumar km, combinar rodajes cortos/medios/largos, entrenamientos de cambios de ritmo "fartlecks", series cortas y largas, sprints, técnica de carrera... y todo el entrenamiento invisible (alimentarse debidamente, visitar al fisioterapeuta/osteopatía, descansar y emocionalmente estar equilibrado); llamado por los "gurús" y los sabios del rendimiento, el arte de entrenar.

He gastado fuerzas cartuchos, he tirado de varias ramas (el árbol del entrenamiento). Tengo cierta experiencia ya, muchos km encima; hace pocos meses calculé las horas que habías entrenado los últimos 15 años, unas 6000h; acumulando unas 4200h las últimas 8 temporadas (2011 a 2018). Las lesiones me han respetado siempre, porque me he cuidado y he invertido mucho dinero yendo al fisio, haciendo estudios biomecánicos corriendo y pedaleando, y trabajando mecánicamente bien nadando, pedaleando, corriendo y cuando hago cualquier movimiento de fuerza en el gimnasio y/ o con el propio cuerpo.

Entrenando con la parte técnica la preparación en sí, números y como los he repartido:

- 18 semanas de entrenamiento dedicados a la maratón.
- 983km (90km de trail).
- 54,59km/semana (3-5 sesiones semanales). Último mes previo al maratón 87,19km/semana (cada mes he incrementado los km 10-20%).
- 13 sesiones de potencia (fuerza máxima combinado de fuerza explosiva: 1/2 squat, split, CMJ, squatjump, prensa, prensa monopodal, extensión leg, extensión leg monopodal). Me he guiado como autoentrenador básicamente en no perder velocidad de ejecución de cada repetición. 4-6x6-8repeticions de 3 ejercicios por sesión. El aumento de peso ha sido de forma "ensayo/error" cada 3-4 semanas, a medida que asimilaba la carga tanto corriente como con el hierro del gimnasio. * Si perdía velocidad en las últimas repeticiones de cada serie, dejaba estar aquella serie y valoraba si seguía en la siguiente o no. Una forma analítica y objetiva 100% sería medirlo con un encoder lineal (https://g-se.com/encoder-lineal-bp-L57cfb26e815cd) y observar cuánto realmente perdemos velocidad y seguir o parar la serie.
- 22 sesiones de trabajo compensatorio/preventivo.
- 1-2 sesiones de 1500-2500m natación/semana, básicamente regenerativos y técnica.
- 1-2 sesiones de 30-70km ciclismo, básicamente regenerativos y rodajes con grupo.
- Competiciones: Behobia San-Sebastián (1h21'), 10km Cerdanyola del Vallès (38'51"), 1/2 maratón de Ripoll (1h28'), 1/2 maratón Figueres (1h26'), 1/2 maratón Sitges (1h24'), maratón de Sevilla 2019 (2h55'04"). *La carga de todo este trabajo plasmado es el kit de la cuestión y lo que nos puede hacer mejorar más o menos.

Cada preparación es un mundo, cada año es diferente y evolucionamos físico y mental. Soy de no llevar ritmos excesivamente altos: primera razón soy lento y pesado; y segunda razón para la destrucción muscular es muy grande; priorizo ​​cada vez menos "destruir Dame un día y las próximas 48h no poder defecto entrenar", sino lo contrario; pasos de hormiguita nos aportan más a medio y largo plazo, CONTINUIDAD día tras día.

Tenía la incertidumbre de si este trabajo de fuerza me darían este grado de mejora junto con un extra de carga corriente respecto al 2016. Quería mejorar 4-5 ', conseguir 2h54', finalmente 2h55'04 "; pero el que más me reconforta es la fuerza que tenía al final de la prueba (1h28' primera media y 1h27' segunda media maratón); las machacada post tirada larga, previa a serie... etc. 1001 combinaciones de entrenamiento cruzado semana a semana, es mi premisa entrenando. No hacer ninguna semana el mismo orden y secuencia entrenando, revolucionar el sistema nervioso... Desde hacer una tirada de 24km a ritmo y enlazar 19km de trail seguidos y a las 48h hacer 24 series de 400m en la pista, o hacer 10km a las 8pm y a las 9:30am de la mañana del día siguiente una 1/2 maratón... no es el adecuado pero el rendimiento es "lo inadecuado" dentro la adaptación y la aceptación de cada cuerpo y deportista (mente), y los rodajes a fuego lento (o hacerlos nadando o pedaleando) básicos junto con algún entreno en ayunas y entrenar relativamente vacío algún día con los nivel de glucógeno bajos y darle fuerza al sistema lipolítico de nuestro organismo, todo suma; y básico para pruebas aeróbicas.

Algunos enlaces donde argumentamos el porqué de entrenar la fuerza máxima/explosiva aplicada a los deportes de resistencia:

www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/20136751
​https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/23914932
https://mundoentrenamiento.com/entrenamiento-de-potencia-y-resistencia/
https://kinesiologycontent.com/the-optimal-training-load-for-the-development-of-muscular-power/


Saludos y disfrutad entrenando!

#jcendurancetraining

 L'entrenament esportiu des de l'èlit fins a la base, es base amb etapes o estadis. Partint segons la literatura que un esportista per arribar al màxim rendiment esportiu necessita uns 8 o 10 anys o temporades, veiem un indicatiu clar per a tothom, constància, treball, assessorar-se bé i mirar a llarg termini. Quantes vegades sentim a dir que "fullanitu" ha aconseguit la seva millor marca o ha assolit un objectiu que feia anys que buscava? Tantíssimes vegades i viceversa!

L'arbre de l'entrenament el defineixo com la suma de branques que poden fer-nos millorar el nostre rendiment: temps útil d'entrenament, tècnica, tàctica/estratègia, eficiència mecànica relacionada amb la tècnica de la disciplina en concret i l'adaptació muscular i estructural de cada individu, la fisioteràpia ben pautada, la tecnologia/material, la quantitat, qualitat i la densitat (descans) de la càrrega d'entrenament, la nutrició, la suplementació ergogènica, la força mental o la psicologia pròpia molt lligada la control emocional, i el preu (dedicació) que volem pagar per aconseguir cada objectiu que ens proposem. Els petits detalls compten i molt, com més nivell una persona té més rellevant és, marca la diferència.

Hi ha esportistes que es limiten a fer ús d'aquest arbre amb 2 o 3 branques al llarg de la seva vida esportiva, d'altres totes a la vegada a mitjes tintes, alguns superen estadis d'aprenentatge i progressió adequada anar passant per totes (pocs)... Per on caldria començar? La primera pregunta que ens hauriem de fer és: per mi l'esport/salut/rendiment és un estil de vida? Una forma d'oxigenar-me? Una forma de relacionar-me? Una forma de posar-me a prova? Un mix de tot plegat? I l'altra punt d'inflexió que hauriem de tenir present és saber quin (sacrifici, disciplina, renúncia, prioritat...) volem "pagar" per aconseguir el full de ruta que ens proposat. L'il·lusió ens aporta està motivats, i motivats a focalitzar-nos amb l'objectiu, sense objectius és difícil millorar, aprendre i gaudir més. L'aprenentatge és el procés a mig i llarg termini.

Sense pressa però sense pausa, sempre; i integrar-ho 100% a cada situació personal del dia a dia per fer-ho tot més senzill.  

Bona temporada 2019! 
 
Jordi Checa
Salut i constància!

 #jcendurancetraining


​--
 

El entrenamiento deportivo desde la élite hasta la base, se base con etapas o estadios. Partiendo según la literatura que un deportista para llegar al máximo rendimiento deportivo necesita unos 8 o 10 años o temporadas, vemos un indicativo claro para todos, constancia, trabajo, asesorarse bien y mirar a largo plazo. Cuántas veces oímos decir que "fullanitu" ha conseguido su mejor marca o ha alcanzado un objetivo que hacía años que buscaba? Tantísimas veces y viceversa!

El árbol del entrenamiento lo defino como la suma de ramas que pueden hacernos mejorar nuestro rendimiento: tiempo útil de entrenamiento, técnica, táctica/estrategia, eficiencia mecánica relacionada con la técnica de la disciplina en concreto y la adaptación muscular y estructural de cada individuo, la fisioterapia bien pautada, la tecnología/material, la cantidad, calidad y la densidad (descanso) de la carga de entrenamiento, la nutrición, la suplementación ergogénica, la fuerza mental o la psicología propia muy ligada la control emocional, y el precio (dedicación) que queremos pagar para conseguir cada objetivo que nos proponemos. Los pequeños detalles cuentan y mucho, cuanto más nivel una persona tiene más relevante es, marca la diferencia.

Hay deportistas que se limitan a hacer uso de este árbol con 2 o 3 ramas a lo largo de su vida deportiva, otros todas a la vez a medias tintas, algunos superan estadios de aprendizaje y progresión adecuada ir pasando por todas (pocos)... ¿Por dónde deberíamos empezar? La primera pregunta que nos deberíamos hacer es: para mí el deporte/salud/rendimiento es un estilo de vida? ¿Una forma de oxigenarme? ¿Una forma de relacionarme? ¿Una forma de poner a prueba? ¿Un mix de todo? Y la otra punto de inflexión que deberíamos tener presente es saber qué (sacrificio, disciplina, renuncia, prioridad...) queremos "pagar" para conseguir la hoja de ruta que nos propuesto. La ilusión nos aporta está motivados, y motivados a focalizarnos con el objetivo, sin objetivos es difícil mejorar, aprender y disfrutar más. El aprendizaje es el proceso a medio y largo plazo.

Sin prisa pero sin pausa, siempre; e integrarlo 100% a cada situación personal del día a día para hacerlo todo más sencillo.

Buena temporada 2019!

Jordi Checa
Saludos y constancia!

 #jcendurancetraining

La marató de Barcelona, una clàssica de l'asfalt any darrere any. Molts coneguts, molts amics, esportistes que treballem junts (vuit, enguany), companys del Club Atlètic Torelló... fins a 17000 corredors/es van prendre part a la gran cursa de la ciutat.

La crònica/resum, vivència del dia de la marató us la deixo "amb primera persona" d'alguns dels protagonistes del gran dia:

Estava avisat que ho hauria de lluitar, però no pensava que seria tan enllà, al final de la Via Laietana. Havia deixat les banderes de 3h30' a Arc del Triomf i em tornaven a atrapar quan ja ho veia coll avall. Era fàcil deixar-se anar, però havia après a lluitar de nou. El cos va respondre i el cap es va veure valent. I vaig guanyar més del que és acabar una marató; creure en un mateix. 

Crónica sencera d'en Quimi Serrano: 
http://qdequimi.blogspot.com.es/2018/03/mmparato-de-barcelona.html?spref=tw

Quimi Serrano. (3h28')

--

Primer contacte amb la marató i més amb un objectiu ambiciós. Pas per la mitja segons lo planificat i al km 31 comencen a aparèixer les temudes rampes. Tres km després al bessó diu "pro" i he d'aturar-me en sec. Estiraments, fred i decideixo que he d'intentar arribar a la meta com sigui. Arribo a meta exhaust mental i físicament després de 8 km de continues parades i sense poder gairebé córrer, però estic feliç, ha estat la meva primera marató i ja estic pensant en la següent on poder superar-me. Ambient fantàstic. Tornaré.

Pablo Huerta. (3h10')

--

Per segona vegada vaig poder gaudir d’aquest espectacle com és la Marató de Barcelona! Aquest any havia fet un entrenament molt més alternatiu, amb molta més muntanya. No tenia masses referències però sabia que com sempre en tenia moltes ganes i que els entrenaments i el suport del Jordi mai fallen. Així va ser, un cop més vaig poder disfrutar de tot el camí i d’aquest gran dia ple d’emocions, i encara millor si tenim el plus de cumplir l’objectiu o millorar la nostra marca. Gràcies pel teu gra de sorra Jordi!

Neus Perarnau (3h50')

--

Poques coses puc dir de la ZMBcn2018... Era la meva segona edició i objectiu, aspirar al màxim, crec que no és fàcil gestionar una marató. En Jordi m'ha ajudat molt en tots els sentits... implicació, dedicació, passió, mai una obligació, treball i molt seny... Aquesta marató ha estat així, treball i esforç d'uns mesos enrere, no deixar res a l'atzar i finalment, objectiu complert. Si fas bé la feina surten els resultats. Moltes gràcies crak.

Francesc Molas, "Xic". (2h47'06")

--

ESFORÇ, CONSTÀNCIA I PERSEVERANÇA

A l’edat de 40 anys vaig patir una crisi, no només la dels 40 típica, jejeje, sinó una lesió
d’esquena que em vaig deixar molt impossibilitat i minvat de forces dues hèrnies discals L3-L4, i
L4-L5, sobretot a banda del mal d’esquena, una falta de sensibilitat i pessigolles a la cama
dreta. Em vaig enfonsar, pensava que estava prou en forma, no sabia perquè m’havia passat
això, fins aleshores, havia practicat diversos esports regularment, sense destacar amb cap, però
amb diverses fites superades (només per destacar-ne algunes, Matagalls-Montserrat, 24h de
Cap de Creus, alpinisme al Moltblanc, esquí de muntanya...). Va ser llavors, quan em vaig sentir
sol, tancat en el meu món no hi veia sortida, em trobava perdut en un desert, em sentia com si
donés voltes amb mi mateix, mirant l’horitzó sense veure el rumb a empendre.

Vaig consultar diferents especialistes(forces), fins que al visitar-ne un em va donar la xispa del
que necessitava, les meves idees i pensament de tot aquell temps em va portar a parlar-li de la
reproducció d’un disc i em va comentar que hi havia tècniques que feien alguna cosa semblant.
Així, doncs, benvingut internet, vaig consultar i vaig trobar un tractament de cel·lules mare,
tenia dubtes, sí, molts... Els vaig anar a veure i em explicar que feien i com anava tot plegat,
després de donar-hi voltes durant 3 mesos, vaig decidir fer el tractament. Un cop fet el procés
de recuperació va ser lent, molt lent, durant gairebé dos anys vaig anar millorant a poc a poc,
però quan em varen comentar que podia anar introduint l’esport a mesura que millorava vaig
començar veure la llum.

Aquí és on entra en Jordi, vaig pensar que si havia de tornar fer esport havia de ser d’una forma
dirigida, que controlés la càrrega i la tècnica, perquè vaig considerar que així regularia l’esforç i
almenys evitaria noves lesions fent les coses “bé”, potser no tinc una segona possibilitat. A
través de l’esforç que vaig conèixer a través dels valors que em varen transmetre els meus
pares de jovenet hi vaig anar conreant la constància i la perseverança que vaig desenvolupar
quan estudiava, i juntament amb la direcció, dedicació, paciència i sobretot els ànims d’en Jordi
recordant-me sovint aquest esforç, puc dir que avui he aconseguit una fita que sempre havia
somiat, fer realitat acabar un marató. Avui puc dir que em sento feliç per haver-ho aconseguit!

40ª Marató BCN 2018!!!

Moltes gràcies Jordi!!!

--

Poc a dir sobre la prèvia de la marató, estem de camí al meu quart Ironman, el proper mes d'agost. Només 3-4 setmanes de preparació específica. La qualitat estava feta, però faltava volum d'entrenament; tot i així vaig arriscar per aconseguir 2h45'. 30km amb les llebre, i seguit de 12km de calvari, se'm van fer molt durs, parant 4-5 vegades i desitjant acabar... tot i així bon sabor de boca per haver aguantat 30km i una bona base que m'emporto per començar a preparar l'Ironman.

Sergi Rubio. (2h55')

--

La preparació de la marató, el plat fort de l'any, va ser molt progressiva tot i costar-me lo meu. Anar seguint els deures, i anar coneixent el meu cos, mica en mica van marxar els marejos i vaig veure que cada dia podia fer més, i aguantar millor el ritme i sobretot agafar més confiança i conèixer el meu cos.

Marató:
Els 10 km bastant bé, anant a poc a poc sense sortir gaire ràpid per poder aguantar tota la cursa.
Fins el km 21, aguantant el mateix ritme i mantenint-lo molt similar fins el km 30. Em fèien mal les cames i el genoll.

Volia anar mes ràpid però les cames ja no podien com al principi, el meu cap em deia tu pots
però el genoll em molestava bastant, fins el km 40 el ritme ja no va ser el mateix, ja era més
dur, però per ganes no em faltaven, i fins arribar al km 42 més lenta però amb molta motivació
de veure ho estava aconseguint.

 Jo mai havia fet tants entrenos, mai havia fet sèries, mai havia tingut tantes ganes d’esforçar-
me tant, ni tanta motivació, ni tantes ganes de complir el meu objectiu que era trobar-me bé i
fer-ho bé, i mai havia tingut aquella sensació d ́acabar una cursa i veure que si entrenes dur i et
cuides pots complir els teus somnis.

Ara a seguir amb aquest mateix ritme i ser constant i continuar amb la mateixa forma física i
seguir disfrutant com fins ara.


Cristina Hernández. (4h23').

--

Aquest any si que m'he tret l'espina del sub 3h, després de picar molta pedra, més bons entrenaments i una bona pauta nutricional; he preparat una marató amb cap des de la preparació. Vaig sortir el ritme que en Jordi em va dir, 4'13"/km, ritme molt constant on em vaig moure entre 4'10-4'13"/km en tot moment. Vaig passar la mitja marató amb 1h28'35" amb molt bones sensacions i estant sencer físicament. Al km 29, vaig trobar-me la meva donar, la meva filla i en Jordi animant. Em van donar un gel i sobretot molts ànims, això pintava molt bé i contiunava estant molt sencer. Al km 38 a Plaça Catalunya, venia cara avall i volia aprofitar la baixada per esgarrapar algun segon i vaig obrir tant "gas" com tenia i seguia còmode. Quan vam arribar al Paral·lel ja només quedava disfrutar i obrir una mica més de gas; allà em vaig trobar la meva filla i la dona. Al km 41 em va animar en Mia, un bon corredor, i em va donar més forçes per avançar un company del Club Atlètic Torelló. Finalment arribo a la línia de meta amb 2h56'44" on trobo en Xic, un gran amic i persona i les emocions a flor de pell no em deixen veure gaire res més. Brutal!

Jordi Guerrero (2h56')


Felicitats a tots, i gràcies per la vostra confiança.

Salutacions i ambició!
Jordi Checa
​

             --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


El maratón de Barcelona, ​​una clásico del asfalto año tras año. Muchos conocidos, muchos amigos, deportistas que trabajamos juntos (ocho, este año), compañeros del Club Atlético Torelló... hasta 17000 corredores tomaron parte en la gran carrera de la ciudad.

La crónica/resumen, vivencia del día del maratón os la dejo "en primera persona" de algunos de los protagonistas del gran día:

Estaba avisado que debería luchar, pero no pensaba que sería tan allá, al final de la Via Laietana. Había dejado las banderas de 3h30 'en Arco del Triunfo y me volvían a atrapar cuando ya lo veía cuello abajo. Era fácil soltarse, pero había aprendido a luchar de nuevo. El cuerpo respondió y la cabeza se vio valiente. Y gané más de lo que es terminar una maratón; creer en uno mismo.

Crónica entera de Quimi Serrano: 
http://qdequimi.blogspot.com.es/2018/03/mmparato-de-barcelona.html?spref=tw

Quimi Serrano. (3h28 ')

--

Primer contacto con la maratón y más con un objetivo ambicioso. Paso por la media según el planificado y el km 31 empiezan a aparecer las temidas rampas. Tres km después el gemelo dice "pro" y tengo que detenerme en seco. Estiramientos, frío y decido que tengo que intentar llegar a la meta como sea. Llego a meta exhausto mental y físicamente después de 8 km de continuas paradas y sin poder casi correr, pero estoy feliz, ha sido mi primera maratón y ya estoy pensando en la siguiente donde poder superarme. Ambiente fantástico. Volveré.

Pablo Huerta. (3h10 ')

--

Por segunda vez pude disfrutar de este espectáculo como es la Maratón de Barcelona! Este año había hecho un entrenamiento mucho más alternativo, con mucha más montaña. No tenía masas referencias pero sabía que como siempre tenía muchas ganas y que los entrenamientos y el apoyo de Jordi nunca fallan. Así fue, una vez más pude disfrutar de todo el camino y de este gran día lleno de emociones, y aún mejor si tenemos el plus de cumplir el objetivo o mejorar nuestra marca. Gracias por tu grano de arena Jordi!

Neus Perarnau (3h50')

--

Pocas cosas puedo decir de la ZMBcn2018... Era mi segunda edición y objetivo, aspirar al máximo, creo que no es fácil manejar un maratón. Jordi me ha ayudado mucho en todos los sentidos... implicación, dedicación, pasión, nunca una obligación, trabajo y mucho cordura... Esta maratón ha sido así, trabajo y esfuerzo de unos meses atrás, no dejar nada azar y finalmente, objetivo cumplido. Si haces bien el trabajo salen los resultados. Muchas gracias crak.

Francisco Molas, "Xic". (2h47'06")

--

ESFUERZO, CONSTANCIA Y PERSEVERANCIA

A la edad de 40 años sufrí una crisis, no sólo la de los 40 típica, jejeje, sino una lesión de espalda que me dejó muy imposibilidad y mermado de fuerzas dos hernias discales L3-L4, y L4-L5, sobre todo aparte del dolor de espalda, una falta de sensibilidad y cosquillas en la pierna derecha. Me hundí, pensaba que estaba bastante en forma, no sabía porque me había pasado sin embargo, hasta entonces, había practicado varios deportes regularmente, sin destacar con cabeza, pero con varias metas superadas (sólo para destacar algunas, Matagalls-Montserrat, 24h de Cap de Creus, alpinismo al Moltblanc, esquí de montañ...). Fue entonces, cuando me sentí solo, encerrado en mi mundo no veía salida, me encontraba perdido en un desierto, me sentía como si diera vueltas conmigo mismo, mirando el horizonte sin ver el rumbo a emprender.

Consulté diferentes especialistas (fuerzas), hasta que al visitar un me dio la chispa del que necesitaba, mis ideas y pensamiento de todo aquel tiempo me llevó a hablarle de la reproducción de un disco y me comentó que había técnicas que hacían algo parecido.

Así, pues, bienvenido internet, consulté y encontré un tratamiento de células madre, tenía dudas, sí, muchos... Los fui a ver y me explicó que hacían y cómo iba todo, tras darle vueltas durante 3 meses, decidí hacer el tratamiento. Una vez hecho el proceso de recuperación fue lento, muy lento, durante casi dos años fui mejorando poco a poco, pero cuando me comentaron que podía ir introduciendo el deporte a medida que mejoraba voy empezar ver la luz.

Aquí es donde entra en Jordi, pensé que si tenía que volver hacer deporte debía ser de una forma dirigida, que controlara la carga y la técnica, porque consideré que así regularía el esfuerzo y al menos evitaría nuevas lesiones haciendo las cosas "bien", tal vez no tengo una segunda posibilidad. A través del esfuerzo que conocí a través de los valores que me transmitieron mis padres de jovencito fui cultivando la constancia y la perseverancia que desarrollé cuando estudiaba, y junto con la dirección, dedicación, paciencia y sobre todo los ánimos de Jordi recordándome menudo este esfuerzo, puedo decir que hoy he conseguido un hito que siempre había soñado, hacer realidad terminar un maratón. Hoy puedo decir que me siento feliz por haberlo conseguido!

40ª Maratón BCN 2018 !!!

Muchas gracias Jordi!!!

--

Poco que decir sobre la previa del maratón, estamos de camino a mí cuarto Ironman, el próximo mes de agosto. Sólo 3-4 semanas de preparación específica. La calidad estaba hecha, pero faltaba volumen de entrenamiento; aún así arriesgué para conseguir 2h45'. 30km con las liebres, y seguido de 12km de calvario, se me hicieron muy duros, parando 4-5 veces y deseando terminar... aún así buen sabor de boca por haber aguantado 30 km y una buena base que me llevo para comenzar a preparar el Ironman.

Sergi Rubio. (2h55')

--

La preparación del maratón, el plato fuerte del año, fue muy progresivo aunque fue duro adaptarme. Ir siguiendo los deberes, e ir conociendo mi cuerpo, poco a poco se fueron los mareos y vi que cada día podía hacer más, y aguantar mejor el ritmo y sobre todo coger más confianza y conocer mi cuerpo.

Maratón:
Los 10 km bastante bien, yendo poco a poco sin salir demasiado rápido para poder aguantar toda la carrera. Hasta el km 21, aguantando el mismo ritmo y manteniéndolo muy similar hasta el km 30. Me hacían mal las piernas y la rodilla.

Quería ir más rápido pero las piernas ya no podían como al principio, mi cabeza me decía tú puedes pero la rodilla me molestaba bastante, hasta el km 40 el ritmo ya no fue el mismo, ya era más duro, pero por ganas no me faltaban, y hasta llegar al km 42 más lenta pero con mucha motivación de ver lo estaba consiguiendo.

Yo nunca había hecho tantos entrenos, nunca había hecho series, nunca había tenido tantas ganas de esforzarse me lo tanto, ni tanta motivación, ni tantas ganas de cumplir mi objetivo que era encontrarme bien y hacerlo bien, y nunca había tenido esa sensación de terminar una carrera y ver que si entrenas duro y te cuidas puedes cumplir tus sueños.

Ahora a seguir con este mismo ritmo y ser constante y continuar con la misma forma física y seguir disfrutando como hasta ahora.​

Cristina Hernández. (4h23').

​--
​
Este año si que me he sacado la espina del sub 3h, después de picar mucha piedra, más buenos entrenamientos y una buena pauta nutricional; he preparado un maratón con cabeza desde la preparación. Salí el ritmo que Jordi me dijo, 4'13"/km, ritmo muy constante donde me moví entre 4'10-4'13"/km en todo momento. Pasé la media maratón con 1h28'35" con muy buenas sensaciones y estando entero físicamente. En el km 29, me encontré mi mujer, mi hija y Jordi, animando. Me dieron un gel y sobre todo muchos ánimos, esto pintaba muy bien y contiuaba estando muy entero. En el km 38 en Plaza Cataluña, venía hacia abajo y quería aprovechar la bajada para arañar algún segundo y abrí tanto "gas" como tenía y seguía cómodo. Cuando llegamos al Paralelo ya sólo quedaba disfrutar y abrir un poco más de gas; allí me encontré a mi hija y la mujer. En el km 41 me animó Mia, un buen corredor, y me dio más fuerzas para avanzar a un compañero del Club Atlético Torelló. Finalmente llego a la línea de meta con 2h56'44" donde encuentro a Xic, un gran amigo y persona y las emociones a flor de piel no me dejan ver mucho más. Brutal!

Jordi Guerrero (2h56')



Felicidades a todos, gracias por vuestra confianza.

Saludos y ambición!
Jordi Checa

MARATÓ BARCELONA 2016
 
Les entrades al blog de competicions viscudes, les començo mencionant el punt de partida de la preparació. En aquest cas, remunto el 9 d’abril del 2006 a París. N’hi més n’hi menys que 10 anys enrere. Aquell dia em vaig sentir esportista de resistència realment per primera vegada i aquell sentiment d’haver aconseguit i realitzat quelcom molt especial a nivell esportiu. El meu pare en tenia molta culpa d’aquest fet. Maratonià popular, amb 80 maratons i 25 Ultratrails i 1001 carreres a peu de tot tipus a les cames. Jo estudiava INEFC a Lleida (2n. curs), i l’Elena, em va ajudar a preparar la marató de París, estudiant de 4t. curs. Gràcies.
 
Recordo en Miquel, un company del meu pare, em va dir com m’havia anat la marató i li vaig respondre “molt bé, però ha sigut molt dura, he patit moltíssim”. Vaig registrar 3h18’. Ell em va respondre que si m’agrada aquest esport podria algun dia patir el triple del què ho havia fet. No m’ho creia! Ell, té 2h38’ amb la mítica distància, aconseguit anys enrere.
 
Tots necessitem estímuls externs i sobretot interns, quelcom que es cou a dins de cadascú per viure i ser feliç. L’esport pot ser un pilar de felicitat en la nostra vida, com és en el meu cas.
 
Han passat els anys i des dels 22-23 tenia el cap fer algun triatló de llarga distància, el famós Ironman. Els 27 anys vaig preparar el primer i el vaig aprovar amb bona nota. Amb 15 anys he fet varietat de competicions: moltes d’elles preparatòries per competicions principals, com: marxes cicloturistes, curses de btt i pedalades, curses en ruta, ½ marató, curses de muntanya, marató d’asfalt i muntanya, duatló i triatló. El triatló el considero el meu esport preferit, no tinc facilitat amb cap esport excepte la natació gràcies a la meva complexió; i alhora m’adapto a tots, la polivalència és un valor afegit.
 
Aquesta tardor passada amb els meus amics vam proposar fer la marató de Barcelona. I entre broma i broma, vam acabar acordant que entrenariem per intentar trencar la barrera de les 3h. Vaig dir, tenim 5 mesos i jo em poso a entrenar ja! La preparació ha estat dura, ningú regala res i s’ha de suar, relativitzar l’esforç i compaginar el dia a dia el millor possible, i sobretot tenir motivació. El bagatge fins el moment era bo amb proves llargues i on hi intervé la carrera a peu i la fortalesa mental. 11 triatló de mitja distància (1 DNF), 6 Ironman (1 DNF), 4 marató asfalt, 1 marató muntanya, 1 Ultratrail per equips.
 
He fet un bon camí durant la preparació amb els amics, una primera part compartida amb en Carles i que finalment per lesió no va poder seguir entrenant. I amb en Guillem Oferil, on hem compartit sèries i més sèries i entrenaments llargs i rodatges lleugers, gràcies company.

El maratón avanza y sigue avanzando. Km10, 15, 20, 25, 30. Todo funciona a la perfección y el trabajo previo está dando sus frutos. Superamos las 2h25'de carrera, Km34. Tengo 2' escasos, unos 10-15" por Km de renta, nada y menos. "Concéntrate, bebe agua, último gel, sigue la línea azul..." Km 35, Pol me sigue en bici y me anima, gracias amigo. Km 36, se engancha Carles corriedo y le digo algo grosero. Se da cuenta y se pone las pilas, perdona y gracias amigo. El globo sub3 a la vista, se va un poco, no disminuyo el ritmo. Portal del Ángel, recta dirección Colón, y encaramos avenida Paralelo, buff!! El campo de visión pasa de ser bueno a disminuir ligeramente, "mantenemos la concentración, aprieto los dientes y no hago caso a las piernas. El corazón disparado (cafetera en marcha), + 180pulsacions ". Paso el Km 40 y quedan 10' por 3h. "Lo tengo, si! Aguanta joder." Paso corredores a cuenta gotas, que duro es mantener el ritmo, parece que peses 20kg. más de lo normal. Recta de meta, ahora si, 2h59' y me relajo unos 150m.  Veo a Mariona y las amigas. Disfruto, me emociono y entro en meta y me abrazo con Carles. Las lágrimas no me dejan ver mucho más.
 
La ilusión y la motivación y el esfuerzo durante tantos años me han hecho conseguir 2 objetivos competitivos que me había marcado hace muchos años, con sólo 9 meses. Sub10 IM y sub3 con maratón. Me ha costado muchísimo lograrlo, mucho!! Por eso lo valoro tantísimo. Los sueños con mucho trabajo e ilusión se pueden conseguir. Tenemos recorrido, todos y todas!

Saludos y ambición!
Jordi Checa

 L'entrenament esportiu des de l'èlit fins a la base, es base amb etapes o estadis. Partint segons la literatura que un esportista per arribar al màxim rendiment esportiu necessita uns 8 o 10 anys o temporades, veiem un indicatiu clar per a tothom, constància, treball, assessorar-se bé i mirar a llarg termini. Quantes vegades sentim a dir que "fullanitu" ha aconseguit la seva millor marca o ha assolit un objectiu que feia anys que buscava? Tantíssimes vegades!

L'arbre de l'entrenament el defineixo com la suma de branques que poden fer-nos millorar el nostre rendiment: temps útil d'entrenament, tècnica, tàctica, eficiència mecànica relacionada amb la tècnica de la disciplina en concret i l'adaptació muscular i estructural de cada individu, la fisioteràpia ben pautada, la tecnologia/material, la quantitat i la qualitat segons la càrrega d'entrenament, la nutrició, la suplementació, la força mental o la psicologia pròpia i el preu (dedicació) que volem pagar per aconseguir cada objectiu que ens proposem.

Hi ha esportistes que es limiten a fer ús d'aquest arbre amb 2 o 3 branques al llarg de la seva vida esportiva, d'altres totes a la vegada... per on començem? Primer hem de tenir clar el preu que volem pagar vs inversió temps òptim d'entrenament, a partir d'aquí és tracta de començar a entrenar i assimilar sobretot aquesta càrrega d'entrenament, i parel·lament polir una branca i una altra... però per sobre de tot IL·LUSIÓ, que tampoc és el tot!

Bona temporada 2016! 
 
Jordi Checa
Salut i constància!

--
 

 
El entrenamiento deportivo desde la élite hasta la base, se base con etapas o estadios. Partiendo según la literatura que un deportista para alcanzar el máximo rendimiento deportivo necesita unos 8 o 10 años o temporadas, vemos un indicativo claro para todos, constancia, trabajo, asesorarse bien y mirar a largo plazo. Cuántas veces oímos decir que "fullanitu" ha conseguido su mejor marca o ha alcanzado un objetivo que hacía años que buscaba? Tantísimas veces!
 
El árbol del entrenamiento el defino como la suma de ramas que pueden hacernos mejorar nuestro rendimiento: tiempo útil de entrenamiento, técnica, táctica, eficiencia mecánica relacionada con la técnica de la disciplina en concreto y la adaptación muscular y estructural de cada individuo, la fisioterapia bien pautada, la tecnología/material, la cantidad y la calidad según la carga de entrenamiento, la nutrición, la suplementación, la fuerza mental o la psicología propia y el precio (dedicación) que queremos pagar para lograr cada objetivo que nos proponemos.
 
Hay deportistas que se limitan a hacer uso de este árbol con 2 o 3 ramas a lo largo de su vida deportiva, otros todas a la vez... pero ¿Por donde empezamos? Primero debemos tener claro el precio que queremos pagar vs inversión tiempo óptimo de entrenamiento, a partir de ahí se trata de empezar a entrenar y asimilar toda esta carga de entrenamiento, y la par pulir una rama y otra... pero por encima de todo ILUSIÓN, que tampoco es el todo!
 
Buena temporada 2016! 

 
Jordi Checa
Saludos y constancia! 

Durant el mes de juliol del 2014 es quan realment va començar la temporada 2015. La “febre” per aconseguir una inscripció d’un Ironman emblemàtic fa que hagis de córrer com un animal per no perdre l’oportunitat. Finalment inscrit a l’Ironman de Klagenfurt amb l’intenció de poder preparar-lo molt a consciència. Seria el meu 6è distància Ironman i faria 3 anys que per qüestions de calendari, orografia de la prova (Niça, Lanzarote, Altriman), plaçes… no competiria en una prova realment ràpida pels temps que surten i per estadística anual dels triatletes.

El 10 de gener amb la meva parella, la Mariona, fixem la data per iniciar la temporada, 24 setmanes de preparació per davant. Valorem possibilitats tant tècniques (material, nutrició, entrenament…) com de calendari. M’agrada competir poc o competicions secundàries. 2 duatló (sprint i olímpic) + 2 triatló mitja distància + 2 marxes cicloturistes… 

Finalment, i per casualitats de la vida contacto amb un entrenador Nova Zelandès, ubicat a Colorado Springs (EUA) amb molt bagatge i experiència tant amb triatló de curta com de llarga distància… el 2014 em vaig tenir un del país. També em poso de nou després de 4 anys a les mans d’un nutricionista especialista en rendiment. Pluja d’informació i ens posem el mono de treball. El suport del meu fisio i massatgista de fa molts anys (Marc Vilaregut) i d’altres professionals de la fisioteràpia + podologia també donen el “check in” d’inici de temporada per pautar i analitzar de cap a peus el meu sistema musculoesquèletic i donar-li continuïtat a una dinàmica de treball.

Gener i febrer tranquils però amb moltes sessions petites combinades amb btt, esquí de fons i treball de força al gym. Em costa arrencar però a les 5-6 setmanes el cos comença a respondre i assimilar les 8-12h d’entrenament setmanal. Són molt relatius els metres nedats, km de ciclisme i km de carrera a peu… la intensitat i el volum (càrrega d’entrenament) creuats són l’equació real de l’entrenament més la densitat d’aquest (descansos).

Amb pocs km a les cames, primera cicloturista, la d’Amer. Es fa molt llarga i dura, però la primera pallissa de més de 5h amb tots els sentits ja la tenim a la butxaca. La vam compartir amb en Miquel Auladell (CAT), que aquest any s’estrenava a la llarga distància.

Passen les setmanes volant. La fatiga “crònica”, no seria la paraula ideal però és la que sento, es converteix amb la meva amiga les 24h… si el més té 30 dies, puc dir que 25 dies vaig cansat… tinc la sort de treballar del què m’agrada i fer mans i mànigues a nivell d’horaris però a la feina s’ha de complir, a nivell personal també, i vida social doncs ben poca, perquè enganyar-nos. Però si alguna cosa vols aconseguir, tot no es pot tenir, i cal renunciar a segons quines coses. Menjar bé, descansar i recuperar-se (el més important) d’un entrenament perquè el dia següent puguis tornar a exprimir el cos, no hi ha més en el món del rendiment; encara que cadascú gestioni els seus objectius esportius a la seva mida. “No pain no gain” ;)

Quan obrim la llauna del perióde específic (12-13 setmanes abans de l’IM) els rodatges setmanals no baixen de 10-12km, 15-18 i 20-26km + una T2 si o si. El triatló és nedar + pedalar + córrer, però per separat no té gràcia n’hi ens aporta massa beneficis, sempre que busquem realment optimitzar el rendiment. Volia polir aquest aspecte com esport íntegre. Cada setmana feia més km corrent cansat com un “burro”, però quantes vegades tens alts i baixos amb un IM o prova de més de 6-7h? Costaria comptabilitzar-les! Per tant a córrer tantes vegades com pogués havent-me apallissat a sobre la cabra o simplement havent pedalat 50-80 o més km. Al final he aconseguit fer entrenaments de molta qualitat amb bici, canviar-me i sortir a córrer com si encara hagués de trencar la primera gota de suor. Una setmana, i una altra i una altra… finalment el cos assimila, s’adapta, és una locomotora que absorbeix tantíssim treball que costa de creure. El preu per assimilar-lo és molta passió i ganes de millorar com mai, no hi ha excuses n’hi secrets, i sobretot individualització de cada esportista.

La bici de crono (cabra) comença a circular per La Plana… ja feia 4 temporades que utilitzava la bicicleta específica de triatló de mitja/llarga distància. Als inicis no aguantava n’hi 10’ acoplat a la bicicleta d’spinning del gimnàs i actualment de 5 a 6h sóc capaç d’estar-hi fent treball útil i efectiu; quan estic en forma. La suma de molts detalls són la clau de l’èxit o que si hi ha un detonant que decau molt també farà no arribar a bon port. Volia que el component aerodinàmic millorés. El 75% és l’esportista i el 25% la bicicleta. Havia d’abaixar-me el manillar i així ho vaig fer. Serien segons cada “x” km… però tot suma! Un gat vell sobre les dues rodes, en Coky, també del CAT, em va deixar provar les seves rodes de perfil alt, i efectivament vaig veure que alguns minuts guanyaria després de 180km. Ho vaig engranar tot perquè pogués recollir el què anava sembrant.

Doble Olímpic Terres de l’Ebre, arribo molt fresc, amb una bona sobrecàrrega d’hidrats, es pot dir que des de l’inici de temporada no havia fet un descàrrega important de l’entrenament. 4 integrants del CAT ens desplaçem al Delta. Natació a ritme, bici al màxim de les meves possibilitats i córrer consistent. El global de la prova em diu que estic una mica millor que l’any anterior. No m’agrada comparar temps i ritmes, òbviament els números ens diuen molt, però el vent, la humitat i la temperatura, influencien moltíssim; entre d’altres coses.

Cicloturista Terra de Remences, ho dono tot de menys a més i acabem “mano a mano” amb l’Albert Carrasco, un altre CAT, pujant Cantonigròs a un gran ritme. T2 d’11km just al acabar per tancar una altre setmana molt bona.

Inici període competitiu. Realment el puc anomenar així perquè cada setmana hi ha algun test o de molts km amb bici, o T2 i alguna T1 (nedar + córrer). Quantes vegades en fem? No sol ser massa freqüent. El mes de juny entra per la porta i ja queden pocs dies. Prefereixo treure algun dia d’entrenament per descansar i començar a concentrar moltes hores d’entrenament amb un sol dia, alimentació real i fer simulacions idèntiques a l’Ironman. Simulem un HALF amb en Coky i enllaço el dia següent 5h de ciclisme amb desnivell amb un altre animal, en Toni Font. La setmana següent vull donar-me confiança i fer un entrenament excessiu o no, però necessitava fer-lo. 3000m de natació de qualitat + 150-160km ciclisme rodadors + 1h45’ carrera a peu, varen sortir un total de 7h30’ d’entrenament. En Marc Puig, un boig d’exprimir el seu cos per millorar diàriament i una bellíssima persona, em va acompanyar; encara xiula el paiu, quin cap que té i passió incansable.

Expedició del CAT, ens desplacem a Zarautz, el triatló més mític de l’estat i un dels més antics. La prova ens esperava, la pluja i l’afició basca descomunal també. Competició passada per aigua però difícil d’explicar, s’ha de viure, sensacional prova on el rendiment va ser molt bo sobretot a la part final de la prova.

La recuperació va ser bona a nivell muscular però als 4-5 dies un “baixón” irreversible em va fer dormir i menjar el què no està escrit, estava a 0 d’energia, el meu cos no va respondre en 72h. La sort va ser que no em vaig posar malalt, però anímicament vaig tocar fons. La comprensió i ànims de la Mariona van ser clau per carregar piles!!

Durant el viatge cap a Àustria i els dies previs desconnectem, activem el cos cada dia, molta hidratació i hidrats de carboni que no en faltin.
Tot llest, molts dubtes, moltes incerteses, plorar. Estava molt apàtic els últims 7-10 dies abans de la prova. Buff!! A ningú li agrada, però costa controlar-ho. Com més apostes per quelcom, més pressió sents i la intensitat amb què es viu és més complexa! Aquest any el sentiment era excessiu!! Havia entrenat moltíssim, i tenia ganes de fer una gran prova. Vaig aprendre que el crono era l’enemic de les proves d’aquesta magnitud, lliçó apresa quan el 2012 vaig abandonar a Challenge Roth a la T2.

Tot apunt, material provat, revisat, no em deixo res! Ens hem saludat amb en Jordi Cutrina i de lluny he vist en David Botello, però hi ha tanta gent i tots sortim en onades diferents, que costa veure’t.

Sortida, passen minuts, em sento bé, una natació força neta. El sol de cara i l’aigua està calenteta, quina calor! Em sento un pèl marejat, tinc ganes de sortir de l’aigua. Entrem a la zona del canal (800m) amb moltíssima gent als vorals, profunditat de 1m i realment llisquem molt ràpid. Em molesta el neoprè, les ulleres, em giro, em faig entrar aigua al neoprè per sentir més fresqueta, miro el rellotge i observo que estic nedant bé per baixar de 60’. Últim gir i T1. Neoprè fora, estic mig marejat i prefereixo perdre 1’ i passar pel WC. Agafo la bici molt millor, hidratació i primers km molt conservadors. Menjo, bec, menjo, bec… el recorregut és espectacular, prats verds, muntanyes, poblets i trams de carretera on realment es va molt ràpid. Les rodes de perfil, acoplat al màxim i donar continuïtat als pedals fa que els km passin molt despressa. Altres trams amb forts pendents, el terra pintat com qualsevol port del Tour de França, et fan sentir molt especial. Disfruto pedalant però sense desconnectar n’hi un segon. Un bon dia, l’entrenador i triatleta Pep de La Mora, em va dir: “si vols fer un bon Ironman, no pots desconnectar ni un segon”. Entre converses amb companys i triatletes, entre ells, Marcel Zamora, Marc Riera i en Jordi Martínez, sempre s’arriba a la mateixa conclusió: no et pots passar, sempre s’ha d’intentar guardar 1 o 2 marxes per la carrera a peu, sinó ets pell. El resultat dependrà dels entrenaments que hagis realitzat, no hi ha més.

Primera volta, sense voler (conservant, sempre connectat i no perdent 1” enlloc) surt el temps que tenia pensat, 2h36’; si tot sortia bé els meus pares i la Mariona sabien que entre 2h35’ i 2h40’ passaria per boxes. Just a la fusta! Seguim i les cames responen, el pols mantingut, l’estómac respon, passen les hores i la sensació de fatiga encara no apareix, ha minvat molt poc el rendiment, estic content i amb ganes de córrer aviat. M’han avançat pocs triatletes al llarg dels 180km i això em fa pensar que estic força endavant de la classificació general. Tot hi tenir present les sortides per onades.

Data important a dir, durant el sector de ciclisme no vaig veure n’hi un sol intent de drafting i les jutges sovint passaven i observaven les accions dels triatletes.

T2: baixo “molt lleuger” de la bici, em sento fort i amb una sensació brutal.  Havia fet un bon parcial però sobretot, no m’havia desgastat excessivament. Que fàcil és dir-ho i que complicat és dur-ho a la pràctica.
Saludo als meus pares i a la Mariona, tots estem contents. Em veuen bé i jo també puc treure un bon somriure!

Comença la festa i realment la duresa de la prova. A prop de la línia de meta (km 1-2, 11-12, 21-22, 31-32 i 42) hi ha un show muntat increïble: música, moltíssima gent, el quitrà pintat al màxim amb el nom de molts triatletes i el nom emblemàtic “IRONMAN”,  pell de gallina!! 

Km i més km. El ritme és bo, sensacions molt bones i les cames i el coco van. M’avancen el 2n. i el 3r. (Michael Weis i Ivàn Raña) a 3’50”-4’/km. Als 500m ja no els veig. Jo a la meva. Saludo en Coky, ens portem uns 6km, i més endavant amb en Botello. Mitja marató, compte enrere total. Passo amb 1h37’, no m’ho puc creure. Gairebé freno per no passar-me de rosca, però l’energia que tinc em segueix ajudant a fer anar les cames una vegada i una altra. Gels, coca-cola, aigua, algun tros de síndria i taronja, càpsules de sals minerals, no em deixo res, miro endavant i no paro de córrer. Km 25, les cames es van endurint però el ritme persisteix. En aquell moment el meu cap començava a pensar: a veure què passarà d’aquí 10-15’, però les cames i el meu cor no paren de treballar. 4’45”-5’/km, “som-hi Jordi”. Fins al moment a la resta d’Ironmans que havia disputat, a partir del km 20-22km caminava en els avituallaments, era una mica de premi i al mateix temps, també per intentar coordinar i no tirar-me la coca-cola al cap o simplement no ser capaç de d’agafar el got dels voluntaris i/o vessar-lo abans de veure-me’l. Sembla una broma, però si algú s’hi ha trobat ja sap del què parlo. 

Començava un dels punts culminants de la prova, veig que alguns dels triatletes que m’havien avançat estan exhausts just per davant meu, i això fa que em puji la moral per poder mantenir el ritme. Només resten 10km per acabar, el cos comença estar força buit, encara em prendré un parell de gels més i forces gots de coca-cola. Les esponges empapades d’aigua i la gent amb mangueres que et mullen, es posen d’escàndol per refrescar i sobretot fer baixar la temperatura corporal. Ens creuem amb en Botello i ens animem fort, veig a la Mariona i m’anima al màxim, observo des de ja fa estona que puc aconseguir baixar de les 10h. Tinc poca energia però no desisteixo i m’exprimeixo al màxim perquè el ritme no decaigui. 5km i noto que m’emportaré un dels tres objectius esportius principals que sempre m’he marcat, encara no m’ho crec. Pateixo i pateixo més, apreto les dents, faig l’últim glop de coca-cola i aigua i veig els meus pares que m’animen com mai. “Ens veiem a la meta”, i jo “d’acord, però no teniu temps d’arribar sinó correu 5km”, “tranquil que arribem”. Només 3km i la Mariona per enèsima vegada m’anima i m’envia energia que ella també n’hi queda ben poca. Amb en Coky li queden pocs km i ens animem l’un a l’altre. Jo amb la directe posada cap a la línia de meta, passant a gent, i algú que també em passa a mi. Curiós, però m’avancen 2 triatletes d’uns 45-50 anys, brutal, em quedo de pedra i jo no puc fer-hi res, vaig al màxim de les meves possibilitats. Entrada a meta, m’emociono, veig els meus pares i ells també ho estan, quin gran moment. Busco la Mariona però no la veig de cap manera, entro a meta i em queda gravat a la retina tot l’esforç que he fet per arribar aquí, el sentiment de satisfacció és immens, sóc molt feliç.

Ens retrobem tots entre abraçades i emoció a flor de pell!! Gràcies Mariona, l’Ironman és teu també per recolzar-me als bons i mals moments, no tot són flors i violes, gràcies carinyu. Els meus pares varen agafar un taxi per arribar a meta just a temps, això ho diu tot. Amics, esportistes, companys del CAT, sou vosaltres també part d’aquest gran dia.

La constància, el treball i l’esforç que he dedicat per aconseguir aquest objectiu és incalculable, però la recompensa és molt més gran i em dóna energia pel proper objectiu i sobretot confiança amb mi mateix. La necessitava. 

Salut i constància companys/es!!
Jordi Checa

--

LA RECOMPENSA DE MUCHO TRABAJO DETRÁS!!

Durante el mes de julio de 2014 es cuando realmente comenzó la temporada 2015. La "fiebre" para lograr una inscripción de un Ironman emblemático hace que tengas que correr como un animal para no perder la oportunidad. Finalmente inscrito en el Ironman de Klagenfurt con la intención de poder prepararlo muy a conciencia. Sería mi 6º distancia Ironman y haría 3 años que por cuestiones de calendario, orografía de la prueba (Niza, Lanzarote, Altriman), plazas ... no competiría en una prueba realmente rápida por los tiempos que salen y por estadística anual de los triatletas.

El 10 de enero con mi pareja, Mariona, fijamos la fecha para iniciar la temporada, 24 semanas de preparación por delante. Valoramos posibilidades tanto técnicas (material, nutrición, entrenamiento ...) como de calendario. Me gusta competir poco o competiciones secundarias. 2 duatlón (sprint y olímpico) + 2 triatlón media distancia + 2 marchas cicloturistas ...

Finalmente, y por casualidades de la vida contacto con un entrenador Nueva Zelanda, ubicado en Colorado Springs (EE.UU.) con muy bagaje y experiencia tanto con triatlón de corta como de larga distancia ... en 2014 tuve uno del país. También me pongo de nuevo después de 4 años a manos de un nutricionista especialista en rendimiento. Lluvia de información y nos ponemos el mono de trabajo. El apoyo de mi fisio y masajista hace ya muchos años (Marc Vilaregut) y de otros profesionales de la fisioterapia + podología también dan el "check in" de inicio de temporada para pautar y analizar de pies a cabeza mi sistema musculoesquelético y darle continuidad a una dinámica de trabajo.

Enero y febrero tranquilos pero con muchas sesiones pequeñas combinadas con mountain bike, esquí de fondo y trabajo de fuerza en el gym. Me cuesta arrancar pero a las 5-6 semanas el cuerpo empiena a responder y asimilar las 8-12h de entrenamiento semanal. Son muy relativos los metros nadados, km de ciclismo y km de carrera a pie... la intensidad y el volumen (carga de entrenamiento) cruzados son la ecuación real del entrenamiento más la densidad de este (descansos).

Con pocos km en las piernas, primera cicloturista, la de Amer. Se hizo muy larga y dura, pero la primera paliza de más de 5h con todos los sentidos ya la tenemos en el bolsillo. La compartimos con Miquel Auladell (CAT), que este año se estrenaba a la larga distancia.

Pasan las semanas volando. La fatiga "crónica", no sería la palabra ideal pero es la que refleja más mi estado, se convierte con mi amiga las 24h... si el mes tiene 30 días, puedo decir que 25 días voy cansado... tengo la suerte de trabajar de lo que me gusta y hacer lo imposible a nivel de horarios pero en el trabajo se debe cumplir, a nivel personal también, y vida social pues muy poco, porque engañarnos. Pero si algo quieres conseguir, todo no se puede tener, y hay que renunciar a según qué cosas. Comer bien, descansar y recuperarse (el más importante) de un entrenamiento para el día siguiente puedas volver a exprimir el cuerpo, no hay más en el mundo del rendimiento; aunque cada uno gestione sus objetivos deportivos a su medida. "No pain no gain";)

Cuando abrimos la lata del período específico (12-13 semanas antes del IM) los rodajes semanales no bajan de 10-12km, 15-18 y 20-26km + una T2 sí o sí. El triatlón es nadar + pedalear + correr, pero por separado no tiene mucho sentido y al mismo tiempo no nos aporta demasiados beneficios, siempre que buscamos realmente optimizar el rendimiento. Quería pulir este aspecto como deporte íntegro. Cada semana hacía más km corriente cansado como un "burro", ¿Pero cuántas veces tienes altibajos en un IM o prueba de más de 6-7h? Díficil contabilizarlas! Por tanto a correr tantas veces como pudiera habiéndome  zurrado encima la cabra o simplemente habiendo pedaleado 50-80 o más km. Al final he conseguido hacer entrenamientos de mucha calidad en bici, cambiarme y salir a correr como si todavía tuviera que romper la primera gota de sudor. Una semana, y otra y otra ... finalmente el cuerpo asimila, se adapta, es una locomotora que absorbe tantísimo trabajo que cuesta de creer. El precio por asimilarlo es mucha pasión y ganas de mejorar como nunca, no hay excusas ni secretos, y sobre todo individualización de cada deportista.

La bici de crono (cabra) empieza a circular por La Plana... ya hacía 4 temporadas que utilizaba la bicicleta específica de triatlón de media/larga distancia. En los inicios no aguantaba más de 10' acoplado a la bicicleta de spinning del gimnasio y actualmente de 5 a 6h soy capaz de estar haciendo trabajo útil y efectivo; cuando estoy en forma. La suma de muchos detalles son la clave del éxito o que si hay un detonante que decae mucho también hará no llegar a buen puerto. Quería que el componente aerodinámico mejorara. 75% es el deportista y el 25% la bicicleta. Debía bajarme el manillar y así lo hice. Serán segundos ganados cada "x" km... pero todo suma! Un gato viejo sobre las dos ruedas, Coky, también del CAT, me dejó probar sus ruedas de perfil alto, y efectivamente vi que realmente ganaría algunos minutos tras 180km. Me puso manos a la obra para que pudiera recoger lo que iba sembrando.

Doble Olímpico Tierras del Ebro, llegué muy fresco, con una buena sobrecarga de hidratos, se puede decir que desde el inicio de temporada no había hecho un descarga importante del entrenamiento. 4 integrantes del CAT nos desplazamos en el Delta. Natación a ritmo, bici al máximo de mis posibilidades y correr consistente. El global de la prueba me dice que estoy un poco mejor que el año anterior. No me gusta comparar tiempos y ritmos, obviamente los números nos dicen mucho, pero el viento, la humedad y la temperatura, influyen muchísimo; entre otras cosas.

Cicloturista Terra de Remences, me exprimí al máximo de menos a más y acabamos "mano a mano" con Albert Carrasco, otro CAT, subiendo Cantonigròs a un gran ritmo. T2 de 11km justo al terminar para cerrar otra semana muy buena.

Inicio periodo competitivo. Realmente lo puedo llamar así porque cada semana hay algún test o de muchos km en bici, o T2 y alguna T1 (nadar + correr). ¿Cuántas veces la hacemos? No suele ser demasiado frecuente. Junio entra por la puerta y ya quedan pocos días. Prefiero sacar algún día de entrenamiento para descansar y empezar a concentrar muchas horas en un sólo día, alimentación real y hacer simulaciones idénticas al Ironman. Simulamos un HALF con Coky y enlazo el día siguiente 5h de ciclismo con desnivel con otro animal, Toni Font. La semana siguiente quiero darme confianza y hacer un entrenamiento excesivo o no, pero necesitaba hacerlo. 3000m de natación de calidad + 150-160km ciclismo rodador + 1h45' de carrera a pie, salieron un total de 7h30' de entrenamiento. Marc Puig, un loco de exprimir el cuerpo para mejorar diariamente y una bellísima persona, me acompañó; aún está silbando el "pájaro", qué cabeza que tiene y pasión incansable.

Expedición del CAT, nos desplazamos en Zarautz, el triatlón más mítico del estado y uno de los más antiguos. La prueba nos esperaba, la lluvia y la afición vasca descomunal también. Competición pasada por agua pero difícil de explicar, hay que vivirla, sensacional prueba donde el rendimiento fue muy bueno sobre todo en la parte final de la prueba.

La recuperación fue buena a nivel muscular pero a los 4-5 días un "bajón" irreversible me hizo dormir y comer lo que no está escrito, estaba a 0 de energía, mi cuerpo no respondió en 72h. La suerte fue que no me puse enfermo, pero anímicamente toqué fondo. La comprensión y ánimos de Mariona fueron clave para cargar pilas!!

Durante el viaje hacia Austria y los días previos desconectamos, activamos el cuerpo cada día, mucha hidratación e hidratos de carbono que no falten.

Todo listo, muchas dudas, muchas incertidumbres, llorar... Estaba muy apático los últimos 7-10 días antes de la prueba. Buff!! A nadie le gusta, pero cuesta controlarlo. Cuanto más apuestas por algo, más presión sientes y la intensidad con que se vive es más compleja! Este año el sentimiento era excesivo!! Había entrenado muchísimo, y tenía ganas de hacer una gran prueba. Aprendí que el crono era el enemigo de las pruebas de esta magnitud, lección aprendida cuando en 2012 abandoné a Challenge Roth en la T2.

Todo apunte, material probado, revisado, no me dejo nada! Nos hemos saludado con Jordi Cutrina y de lejos he visto David Botello, pero hay tanta gente y todos salimos en olas diferentes, que cuesta verte.

Salida, pasan minutos, me siento bien, una natación limpia. El sol de cara y el agua está calentita, qué calor! Me siento un poco mareado, tengo ganas de salir del agua. Entramos en la zona del canal (800m) con muchísima gente a los laterales, profundidad del canal de 1m y realmente deslizamos muy rápido. Me molesta el neopreno, las gafas, me giro, me hago entrar agua al neopreno para sentir más fresco, miro el reloj y observo que estoy nadando bien para bajar de 60'. Último giro y T1. Neopreno fuera, estoy medio mareado y prefiero perder 1' y pasar por el WC. Cojo la bici mucho mejor, hidratado y primeros Km muy conservadores. Como, bebo, como, bebo... el recorrido es espectacular, prados verdes, montañas, pueblos y tramos de carretera donde realmente se va muy rápido. Las ruedas de perfil, acoplado al máximo y dar continuidad a los pedales hace que los km pasen muy deprisa. Otros tramos con fuertes pendientes, el suelo pintado como cualquier puerto del Tour de Francia, te hacen sentir muy especial. Disfruto pedaleando pero sin desconectar ni un sólo segundo. Un buen día, el entrenador y triatleta Pep de La Mora, me dijo: "si quieres hacer un buen Ironman, no puedes desconectar ni un segundo". Entre conversaciones con compañeros y triatletas, entre ellos, Marcel Zamora, Marc Riera y Jordi Martínez, siempre se llega a la misma conclusión: no te puedes pasar, siempre hay que intentar guardar 1 o 2 marchas para la carrera en pie, sino puedes ser un muerto viviente al cabo de unos km o en el maratón. El resultado dependerá de los entrenamientos que hayas realizado, no hay más.

Primera vuelta, sin querer (conservando siempre conectado y no perdiendo un sólo segundo) sale el tiempo que tenía pensado, 2h36'; si todo salía bien mis padres y Mariona sabían que entre 2h35 'y 2h40' pasaría por boxes. Seguimos y las piernas responden, el pulso mantenido, el estómago responde, pasan las horas y la sensación de fatiga aún no aparece, ha disminuido muy poco el rendimiento, estoy contento y con ganas de correr pronto. Me han avanzado pocos triatletas a lo largo de los 180km y eso me hace pensar que estoy bastante adelante de la clasificación general. Cabe tener presente las salidas por olas.

Nota importante a comentar! Durante el sector de ciclismo no vi ni un sólo intento de drafting y jueces a menudo pasaban y observaban las acciones de los triatletas.

T2: bajo "muy ligero" de la bici, me siento fuerte y con una sensación brutal. Había hecho un buen parcial pero sobre todo, no me había desgastado excesivamente. Qué fácil es decirlo y que complicado es llevarlo a la práctica.
Saludo a mis padres y a Mariona, todos estamos contentos. Me ven bien y yo también puedo sacar una buena sonrisa!

Empieza la fiesta y realmente la dureza de la prueba. Cerca de la línea de meta (km 1-2, 11-12, 21-22, 31-32 y 42) hay un show montado increíble: música, muchísima gente, el alquitrán pintado al máximo con el nombre de muchos triatletas y el nombre emblemático "IRONMAN", piel de gallina!!

Km y más km. El ritmo es bueno, sensaciones muy buenas y las piernas y el coco van. Me adelantan el 2º. y el 3er. (Michael Weis y Iván Raña) a 3'50"-4'/ km. Los 500m los pierdo de vista. Yo a la mía. Saludo a Coky, nos llevamos unos 6km, y más adelante a David Botello. Media maratón, cuenta atrás total. Paso con 1h37', no me lo puedo creer. Casi freno para no pasarme de rosca, pero la energía que tengo me sigue ayudando a manejar las piernas una y otra vez. Geles, coca-cola, agua, algún trozo de sandía y naranja, cápsulas de sales minerales, no me dejo nada, miro adelante y no paro de correr. Km 25, las piernas se endurecen pero el ritmo persiste. En ese momento mi cabeza empezaba a pensar: a ver qué pasará dentro 10-15', pero las piernas y mi corazón no paran de trabajar. 4'45 "-5'/km, "vamos Jordi". Hasta el momento en el resto de Ironmans que había disputado, a partir del km 20-22km andaba en los avituallamientos, era un poco de premio y al mismo tiempo, también para intentar coordinar y no echarme la coca-cola a la cabeza o simplemente no ser capaz de coger el vaso de los voluntarios y/o vaciarlo antes de bebérlo. Parece una broma, pero si alguien le ha pasado ya sabe de lo que hablo.

Comienza uno de los puntos culminantes de la prueba, veo que algunos de los triatletas que me habían adelantado están exhaustos justo por delante de mí, y eso hace que me suba la moral para poder mantener el ritmo. Sólo quedan 10km para terminar, el cuerpo empieza a estar bastante vacío, aunque me tomaré un par de geles más y vasos de Coca-Cola. Las esponjas encharcadas de agua y la gente con mangueras que te mojan, se ponen de escándalo para refrescar y sobre todo hacer bajar la temperatura corporal. Nos cruzamos con Botello y nos animamos fuerte, veo a Mariona y me anima a tope, observo desde ya hace rato que puedo conseguir bajar de las 10h. Tengo poca energía pero no desisto y me exprimo al máximo para que el ritmo no decaiga. 5km y noto que me llevaré uno de los tres objetivos deportivos principales que siempre me he marcado, aunque no me lo creo. Sufro y sufro más, aprieto los dientes, hago el último sorbo de Coca-Cola y agua y veo a mis padres que me animan como nunca. "Nos vemos en la meta", y yo "de acuerdo, pero no tiene tiempo de llegar sino corréis 5km", "tranquilo que llegamos". Sólo 3 km y Mariona por enésima vez me anima y me envía energía que ella también le queda muy poca. Nos cruzamos con Coky. Le quedan pocos km y nos animamos el uno al otro. Yo con la directo puesta hacia la línea de meta, pasando a gente, y alguien que también me había avanzado. Curioso, pero me adelantan 2 triatletas de unos 45-50 años, brutal, me quedo de piedra y yo no puedo hacer nada, voy al máximo de mis posibilidades. Entrada a meta, me emociono, veo a mis padres y ellos también lo están, qué gran momento. Busco Mariona pero no la veo de ninguna manera, entro en meta y me queda grabado en la retina todo el esfuerzo que he hecho para llegar aquí, el sentimiento de satisfacción es inmenso, soy muy feliz.

Nos encontramos todos entre abrazos y emoción a flor de piel!! Gracias Mariona, el Ironman es tuyo también para apoyarme  en los buenos y malos momentos, gracias cariño. Mis padres fueron a coger un taxi para llegar a meta justo a tiempo, eso lo dice todo. Amigos, deportistas, compañeros del CAT, sois vosotros también parte de este gran día.

La constancia, el trabajo y el esfuerzo que he dedicado para conseguir este objetivo es incalculable, pero la recompensa es mucho más grande y me da energía para el próximo objetivo y sobre todo confianza conmigo mismo. La necesitaba.

Saludos y constancia compañeros/as!!
Jordi Checa

Fa molts mesos que no trobava el moment de fer un incís al concepte feedback. 

La comunicació és una part essencial, amb el tot. Tant de forma intrínsica com extrínsica (cap a un mateix i cap a l’exterior). Estem rodejats de tantíssim feedback a la societat actual que moltes vegades ens agafem a ferro fred o a lo ràpid, com alguns diuen en el camp de l’esport/rendiment al “fast”. Aquesta expressió, més d’algú que està llegint aquesta entrada li haurà sorprès i segur que li està passant quelcom pel cap, tant per lo positiu com lo per lo negatiu.

Falten dosis d’empatia, comunicació, humiltat. Tant dels professionals del camp de l’esport/salut com dels que intenten o volen ser ajudats. M’atreveria a dir que el 90% de barreres que ens trobem pel camí acaben essent per no saber treure el gra de la palla. Personalment intento sempre buscar el camí per aconseguir el què busco. Si una cosa no em funciona, busco i torno a buscar, i m’informo per millorar, per aprendre i de rebot per transmetre aquests coneixements a tothom que confia amb mi com entrenador/mentor. Tot té un preu i un temps, però començant per les lesions i acabant pel no sé què haig de fer… però ja m’està bé! No, medeix el teu grau d’ambició però intenta-ho, i no desisteixis, hi ha respostes i solucions per tot.

Parlem poc, massa poc. Cada dia el mot feedback el porto escrit al front. Quan quelcom va bé, s’ha de dir i evaluar perquè ha anat tot rodó, i quan no, què ha fallat. M’ho pregunto, ho demano, busco arguments, i vosaltres? Les excuses no valen, però la comunicació pot solucionar centenars de preguntes i dubtes que es generen. Això si, treball i constància as always (com sempre).

Tots els del ram de la salut, hem d’escoltar, transmetre i sobretot tenir empatia de les necessitats dels que confien amb cada profesional. Moltíssim tenen unes teories espectaculars (fum), però quants les posen a la pràctica? I quants les transmeten i donen eines?



Pregunta, parla i mira endavant!

Salut i constància!
Jordi Checa

--


Hace muchos meses que no encontraba el momento de hacer un inciso al concepto feedback. 

La comunicación es una parte esencial, con el todo. Tanto de forma intrínseca como extrínsica (hacia uno mismo y hacia el exterior). Estamos rodeados de tantísimo feedback en la sociedad actual que muchas veces nos agarramos a un hierro frío o lo rápido, como algunos dicen en el campo del deporte rendimiento al "fast". Esta expresión, más de alguien que está leyendo esta entrada le habrá sorprendido y seguro que le está pasando algo por la cabeza alguna experiencia positiva o negativa.
 
Faltan dosis de empatía, comunicación, humildad. Tanto los profesionales del campo del deporte/salud como los que intentan o quieren ser ayudados. Me atrevería a decir que el 90% de barreras que nos encontramos por el camino acaban siendo por no saber sacar el grano de la paja. Personalmente intento siempre buscar el camino para conseguir lo que busco. Si algo no me funciona, busco y vuelvo a buscar, y me informo para mejorar, para aprender y de rebote para transmitir estos conocimientos a todos los que confía conmigo como entrenador/mentor. Todo tiene un precio y un tiempo, pero empezando por las lesiones y terminando por no sé qué tengo que hacer... pero ya me está bien! No, mide tu grado de ambición pero inténtalo, y no desistas, hay respuestas y soluciones para todo.
 
Hablamos poco, demasiado poco. Cada día la palabra feedback lo llevo escrito en la frente. Cuando algo va bien, hay que decir y evaluar porque ha ido todo redondo, y cuando no, qué ha fallado. Me pregunto, lo pido, busco argumentos, y ¿vosotros? Las excusas no valen, pero la comunicación puede solucionar cientos de preguntas y dudas que se generan. Eso si, trabajo y constancia as always (como siempre).
 
Todos los del ramo de la salud, debemos escuchar, transmitir y sobre todo empatizar hacernos de las necesidades de los que confían con cada profesional. Muchísimo tienen unas teorías espectaculares (humo), pero ¿cuantos las ponen en práctica? ¿Y cuantos las transmiten y dan herramientas?
 
Pregunta, habla y mira hacía adelante!

Salud y constancia!
Jordi Checa

La temporada 2014 ja és història, encara que no ho sembli! Els mesos han passat volant des del desembre de l'any passat. Una pretemporada de 4-5 setmanes per començar a posar el cos a to; agafar "to muscular" + capacitat cardiovascular per posar el cos en marxa i protregir els nostres amotiguadors, les articulacions. Essencial per prevenir lesions i posar els fonaments del nostre futur a nivell de salut i esportiu. Seguidament algun duatló de muntanya, setmanes de prova per anar posant les 8-10sessions típiques d'un triatleta popular/amateur i anar engranant, assimilant i educant el cos. Els "xispassos" als duatlons de carretera i alguna mitja marató acompanyats d'entrenaments d'ski de fons + skimo i rodatges amb carretera i btt van composar les 12 primeres setmanes de la temporada. 

Març, el cos i Lanzarote anava agafant forma i ganes de més km. Els entrenaments de 3h sobre la cabra entre setmana amb el "ganxo" i les tirades llargues de cap de setmana ja feien acte de prescència. La fatiga i demanar l'hora a "l'àrbitre" alguns dies ja començaven a ser-hi presents. Els meus tibials, peroneos, soli, bessons... responien. La tècnica de carrera a peu i obligar-me a fer-ne setmana darrere setmana juntament amb córrer tots els minuts setmanals mecànicament i dins el patró de treball de forma "correcta", ergonòmica i eficient, era el meu cavall de batalla.

Abril i "canya.com", setmanes de molta càrrega i preparant la ment i el cos per la climatologia de Lanzarote tot i la primavera fresqueta a La Plana de Vic. Les sortides amb companys de fatigues, del Club Atlètic Torelló Triatló, esportistes que ajudo dia a dia i altres que s'apuntaven a qualsevol bombardeig.

Ironman Lanzarote a la cantonada després de passar setmana dures, amb molta fatiga i fent equilibris entre progressar el meu rendiment i no posar-me malalt i/o lesionar-me. Superat i directe a Lanzarote! Ironman que s'ha de fer tard o d'hora, una vegada a la vida. Diferent, mític, àrid, volcànic i dur. Ironman Lanzarote. Al final 11h10', considero el millor Ironman fins al moment. Amb aquests anys, he arribat a la conclusió que una marca, és un número, però darrere d'aquest temps assolit hi ha una climatologia, hi ha un recorregut i 1001 factors detonants i variables a cada prova i any. A tenir-ho molt present alhora de fer estimacions de temps i no obsessionar-se. Si un treballa, el què faci entrenant sortirà a la competició. No hi ha més!

Recuperació 100% durant 10 dies, estava destrossat. Però sense temps per valorar lo que havia aconseguit, bàsic i molt recomanable per la propera vegada... 2015?

Just 5 dies abans de Lanzarote, va i m'apunto a l'Altriman. Un triatló únic, duríssim i més similar a un Ultratrail que un Ironman.
Per tant, poca desconexió i tornar al gra. El senyor Toni Font el principal culpable d'apuntar-nos. M'esperaven unes setmanes dures psicològiament. Em notava que havia gastat tots els cartutxos durant 22 setmanes i n'hi havia 7 més per conscienciar-me d'aquesta prova tant dura.

Realment va ser una prova de foc, tornar a fer càrregues de 6-10km swim, 300km bike i 30-50km run setmanals. Però el què em va sorprendre va ser... el cos té memòria i després de 3-4dies difícils el cos acceptava les hores novament exigents. Alguna escapada a Andorra a fer ports i trekking per muntanya per sumar hores sense tornar-se boig. Posta apunt i reconeixement a Les Angles del recorregut de 200km 5000m+, "locura". Tapering de 4-5 dies i ja estàvem el 12 de juliol amb el cos a lloc però la ment "out". Sabia el què tenia per davant però no hi volia pensar, focalitzar... 5.30h del matí, fosc, 5º temperatura ambient, uns 15-16º l'aigua i a nedar, moments únics que un s'enrecordarà tota la seva vida, pell de gallina. La prova va ser èpica, amb varies hipotèrmies a l'aigua, una bici amb pluja i molt fred a Col de Palhiéres (2000m) i sobrevivint l'infern a sobre la bici. 9h31' de bici, ho diu tot! Marató dura i molt maca. Al final tot i arribar molt tocat vam acabar ALTRIMAN TRIATHLON. Posició 44 de 170 finishers i 250 d'inici. Aquí els números ens informen molt!

Període de descans i esport sense mirar rellotge. 0 natació, carretera lo just i 0 córrer. No és lo adequat, perquè cal un període de desentrenament adequat i ajustat perquè el cos ho agraeixi, però hi havien ganes 0... Els Alps italians, francesos i suïssos ens van acompanyar amb algun trekking a Courmayer, Zermat (aproximació Matterhorn), amb la Mariona. Increible i 100% recomanable. La ruta de l'Ermità amb BTT i 2 etapes amb els companys del CATriatló, varen obrir la llauna a la segona part de la temporada.

La segona part de la temporada molt més curta i de només 7 setmanes. La base, creia que hi seria i així va ser. 10-12 dies de moltes sessions però molt curtes. Entre 30-90' cada una. Calia recuperar forma i no malmetre el cos. Triatló Olímpic de Banyoles, on feia 9 anys m'havia estrenat el món del Triatló. Resultat acceptable, tot i la falta d'entrenament. Duatló de Bellmunt, 10ª edició. Tri sprint Calafell DNF per punxada (havia fet el millor parcial de natació en un triatló de sempre, però una punxada ho va desgraciar tot). A dia d'avui només he tingut problemes amb 3 proves des de sempre. 2012 DNF B de Balaguer i Challenge Roth. A Bellmunt un problema al tubeless em va frenar una bona puntuació i a Calafell un dia dolent. Coses de l'ofici! Les 2h de resistència de Roda es varen posar de meravella tot i el dur circuit i tècnic. Tri Sprint de Gavà i bateig de la Mariona amb molt bona nota, tancava el setembre.

Oncotrail posava al fi de festa. Prova de 100km 3300m+ amb equips de 6 integrants i sempre n'hi ha 4 amb marxa. La veritat sigui dita. Em faltaven molts km a peu i per muntanya. La motivació era baixa i haver estat engripat durant la setmana varen fer acte de prescència i endurir la prova juntament amb l'humitat i la calor del Baix Empordà (paisatges magnífics). Vaig acabar molt tocat, amb moltes rampes i molt deshidratat, mala gestió. Gràcies a l'equip MADFORM i l'aportació benèfica del Roberto vam poder contribuir a la causa, suant tinta:) Aquesta prova em va sobrar aquest 2014 reple d'activitat i competició.

Punt i apart i valoració més que positiva després de 10 anys fent proves de resistència. Unes setmanes transitòries i començarem el 2015 amb moltíssima força per disfrutar i arribar millor que mai a l'Ironman d'Àustria. Això si, s'ha de fer una revisió al cos completa per descartar possibles lesions cardíaques i orgàniques. Ecocardiograma, electrocardiograma, prova d'esforç i analítica de sang i orina que no faltin. Actuar és fer salut!!

Gràcies a tots/es!

Salut i constància
Jordi 

La temporada 2014 ya es historia, aunque no lo parezca! Los meses han pasado volando desde diciembre del año pasado. Una pretemporada de 4-5 semanas para empezar a poner el cuerpo a tono; coger "tono muscular" + capacidad cardiovascular para poner el cuerpo en marcha y protregir nuestros amotiguadors, las articulaciones. Esencial para prevenir lesiones y poner los cimientos de nuestro futuro a nivel de salud y deportivo. Seguidamente algún duatlón de montaña, semanas de prueba para ir poniendo las 8-10sessions típicas de un triatleta popular / amateur e ir engranando, asimilando y educando el cuerpo. Los "xispassos" a los duatlones de carretera y alguna media maratón acompañados de entrenamientos de esquí de fondo + Skimo y rodajes con carretera y mountain bike compusieron las 12 primeras semanas de la temporada. 

Marzo, el cuerpo y Lanzarote iba cogiendo forma y ganas de más km. Los entrenamientos de 3h sobre la cabra entre semana con el "gancho" y las tiradas largas de fin de semana ya hacían acto de prescencia. La fatiga y pedir la hora al "árbitro" algunos días ya empezaban a estar presentes. Mis tibiales, peroneos, sóleo, gemelos ... respondían. La técnica de carrera a pie y obligarme a hacer semana tras semana junto con correr todos los minutos semanales mecánicamente y dentro del patrón de trabajo de forma "correcta", ergonómica y eficiente, era mi caballo de batalla. 

Por lo tanto, poca desconexión y volver al grano. El señor Toni Font el principal culpable de apuntarnos. Me esperaban unas semanas duras psicològiament. Me notaba que había gastado todos los cartuchos durante 22 semanas y había 7 más para concienciar me de esta prueba tan dura. 

Realmente fue una prueba de fuego, volver a hacer cargas de 6-10km swim, 300km bike y 30-50km run semanales. Pero lo que me sorprendió fue... el cuerpo tiene memoria y después de 3-4dies difíciles el cuerpo aceptaba las horas nuevamente exigentes. Alguna escapada a Andorra a hacer puertos y trekking por montaña para sumar horas sin volverse loco. Puesta a punto y reconocimiento a Les Angles del recorrido de 200km 5000m +, "locura". Tapering de 4-5 días y ya estábamos el 12 de julio con el cuerpo en lugar pero la mente "out". Sabía lo que tenía por delante pero no quería pensar, focalizar... 5.30h de la mañana, oscuro, 5 º temperatura ambiente, unos 15-16º agua ya nadar, momentos únicos que un s'enrecordarà toda su vida, piel de gallina. La prueba fue épica, con varias hipotermias al agua, una bici con lluvia y mucho frío en Col Palhiéres (2000m) y sobreviviendo el infierno encima la bici. 9h31 'de bici, lo dice todo! Maratón dura y muy bonita. Al final a pesar de llegar muy tocado terminamos ALTRIMAN TRIATHLON. Posición 44 de 170 finishers y 250 de inicio. Aquí los números nos informan mucho! 

Oncotrail ponía al fin de fiesta. Prueba de 100km 3300m + con equipos de 6 integrantes y siempre hay 4 con marcha. La verdad sea dicha. Me faltaban muchos km a pie y por montaña. La motivación era baja y haber sido griposo durante la semana hicieron acto de prescencia y endurecer la prueba junto con la humedad y el calor del Baix Empordà (paisajes magníficos). Terminé muy tocado, con muchas rampas y muy deshidratado, mala gestión. Gracias al equipo MADFORM y la aportación benéfica del Roberto pudimos contribuir a la causa, sudando tinta :) Esta prueba me sobró este 2014 relleno de actividad y competición. 

Punto y aparte y valoración más que positiva después de 10 años haciendo pruebas de resistencia. Unas semanas transitorias y empezaremos el 2015 con muchísima fuerza para disfrutar y llegar mejor que nunca en el Ironman de Austria. Eso si, se debe hacer una revisión al cuerpo completa para descartar posibles lesiones cardíacas y orgánicas. Ecocardiograma, electrocardiograma, prueba de esfuerzo y analítica de sangre y orina que no falten. Actuar es hacer salud!! 

Gracias a todos / as! 

Salud y constancia 
Jordi